viernes, 21 de agosto de 2009

82.- Onades

.
M’agrada quedar-me absorta mirant el mar. Cada matí m’aixeco d’hora i baixo a caminar per la platja quan el sol encara s’està aixecant, quan puc estar sola. Quan em canso m’assec a la sorra i contemplo l’anar i venir de les onades, cadents i inesgotables. A vegades em sorprenc mirant-lo fixament com si busqués alguna cosa, fins que la vista se’m fa borrosa i perdo el punt. Aleshores en busco un altre i m’entretinc a perseguir-lo mentre l’onada l’empeny cada cop més a prop meu, fins als meus peus. I després marxa. Com tu. L’Horitzó a vegades dibuixa un vaixell i jo m’imagino qui hi deu haver i on deuen anar. I recordo sempre el fred del capvespre a bord del nostre veler a Cadaqués i el tacte de la teva jaqueta tapant-me les espatlles. Amb l’estona el perdo de vista. Sense adonar-me. Com a tu. I de fons presidint l’escenari un sol esmorteït de finals de febrer, sense vida. Com tu. I la sensació de fred que s’escola pels camals dels pantalons fins a les cuixes, i el calfred que em recorre l’esquena i que em fa aixoplugar-me sota l’abric amb un somriure. I puntuals, les primeres veus se senten a la llunyania. Encara no aconsegueixen trencar l’embruix, s’emmotllen a l’escenari, com un element més d’aquest racó i instant íntim, només meu. Com tu. Pensava que després d’anar-te’n odiaria el mar, però no, el necessito. Una força estranya em reté al seu costat i m’obliga a contemplar-lo. Ell se’t va endur sense pietat, sense permís, sense motiu, sense comiat. Però cada dia sense falta em retorna un miqueta de tu durant una estona, com un bàlsam. I jo el miro agraïda, submisa, abandonada, amb ganes d’abraçar-lo i fondre’m amb ell per sempre. Com tu.
.
autora: Laura Garcia, del blog 80 grams
.

13 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un conte genial per un matí de divendres :)

Moltes gràcies per compartir-lo Laura!

P-CFACSBC2V dijo...

Bona història! Per desgràcia, la mar, tan inofensiva de vegades, s'ha apoderat de moltes vides.

Elvira FR dijo...

La mar tot s'ho emporta menys els records...bon conte.

xaruga dijo...

L'anyorança i la nostàlgia dolça està plasmada amb absoluta fidilitat. Per mi més que un conte és un poema que vessa serenitat i que deixa pòsit com una copa de vi que cal remoure abans de fer el tast.
Enhorabona!

McAbeu dijo...

Molt bon relat. Els records no es dilueixen per molta aigua que hagi al mar.

Senga dijo...

En tan poques paraules i expresses tan d'amor que m'emociona...smpre m'emociona la meravella de l'Amor...llavors, aquesta llarga llista de perquès que queden fosos en el misteri de la mar...en el Misteri de la Vida

Marta dijo...

Molt ben expressats els sentiments a través del mar. Com si fossim des de sempre del mar, se'ns emporta; en el cas del conte, en cos i ànima. És molt bonic.

Assumpta dijo...

El mar li va robar el seu amor... Enyorança.
El trobo un relat preciós. Tot i que jo no sé si podria tornar-hi. No ho sé :-)

vidapervida dijo...

M'ha agradat el teu conte. Molt!
L'amor i la mort són difícils d'explicar.

Tonina dijo...

La mar, tan amiga i tan traidora, un lloc tanquil i insegur alhora. Crec que aquest conte espressa molt d'aquesta ambigüitat. M'ha agradat molt. Gràcies Laura.

kweilan dijo...

Un conte preciós.

Angle dijo...

El mar sempre serà font inagotable de contes, reltas i tot tipus d'històries, com aquesta. Molt bona

Xurrito dijo...

m'ha recordat per un moment a "la loca del muelle de San Blas", simplement commovedor, he gaudit llegint-lo.