.
A través de la finestra, una dona mira ,entre les cortines, la pluja que monòtona , no ha parat de caure. Mira. Mira i pensa. Pensa.
“La pluja cau damunt els meus somnis amb tot el pes de la malenconia...endebades, els records malden per fer-se escàpols i fonedissos....però la memòria, persistent, els atrapa i els reté dins cada gota de pluja....
Ja no tenim vint anys. Ni trenta ni quaranta. D'aviat, la rotunda xifra que representa mig segle es precipitarà com una allau en el post-it de la meva vida. Enrere queden camins ja trepitjats, pells i abraçades que ja no hi són, petons....persones a qui vaig estimar... la vehemència de conviccions de la joventut , amistats fetes de retalls de cor i bocinets d'ànima.... que ,ara ,amb el temps i la distància , resten una mica esmicolades dins del tràfec quotidià....dissoltes en les gotes de pluja.....
"Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar que es el morir...."Enyorança , reminiscència i oblit.
Recordo haver llegit que Kafka ,en una carta a una de les novies que va tenir, escrivia que els petons enviats per carta els roben els fantasmes ....Jo, un cop, ja fa molt molt temps, vaig escriure un agosarat : "t'estimo" sota el segell del sobre d'una carta....També recordo haver escrit amb el dit un nom damunt la neu....i quantes vegades no vaig escriure altres noms ! però en la sorra de la platja..les lletres .se les mengen les onades, golafres de mots, envejoses dels noms., geloses.
Noms, noms que aleshores eren únics. Noms que hem anat oblidant sota muntanyes d'altres noms....noms que eren tot el nostre món...
I ara, tots els noms són etiquetes on desar els pretèrits amors en els calaixos corresponents de l'armari de la memòria....tancats amb clau. Però la pluja com el mar torna, sempre, o quasi sempre, els cadàvers reals i imaginaris , els fantasmes i els records, a desgrat nostre...o malgrat nosaltres, a la superfície....”
- Mama! mama! volem sopar!! Què fas mirant per la finestra? No es veu res mama! Si està plovent!!
I la dona que mirava per la finestra la pluja que queia va cap a la cuina.
“La pluja cau damunt els meus somnis amb tot el pes de la malenconia...endebades, els records malden per fer-se escàpols i fonedissos....però la memòria, persistent, els atrapa i els reté dins cada gota de pluja....
Ja no tenim vint anys. Ni trenta ni quaranta. D'aviat, la rotunda xifra que representa mig segle es precipitarà com una allau en el post-it de la meva vida. Enrere queden camins ja trepitjats, pells i abraçades que ja no hi són, petons....persones a qui vaig estimar... la vehemència de conviccions de la joventut , amistats fetes de retalls de cor i bocinets d'ànima.... que ,ara ,amb el temps i la distància , resten una mica esmicolades dins del tràfec quotidià....dissoltes en les gotes de pluja.....
"Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar que es el morir...."Enyorança , reminiscència i oblit.
Recordo haver llegit que Kafka ,en una carta a una de les novies que va tenir, escrivia que els petons enviats per carta els roben els fantasmes ....Jo, un cop, ja fa molt molt temps, vaig escriure un agosarat : "t'estimo" sota el segell del sobre d'una carta....També recordo haver escrit amb el dit un nom damunt la neu....i quantes vegades no vaig escriure altres noms ! però en la sorra de la platja..les lletres .se les mengen les onades, golafres de mots, envejoses dels noms., geloses.
Noms, noms que aleshores eren únics. Noms que hem anat oblidant sota muntanyes d'altres noms....noms que eren tot el nostre món...
I ara, tots els noms són etiquetes on desar els pretèrits amors en els calaixos corresponents de l'armari de la memòria....tancats amb clau. Però la pluja com el mar torna, sempre, o quasi sempre, els cadàvers reals i imaginaris , els fantasmes i els records, a desgrat nostre...o malgrat nosaltres, a la superfície....”
- Mama! mama! volem sopar!! Què fas mirant per la finestra? No es veu res mama! Si està plovent!!
I la dona que mirava per la finestra la pluja que queia va cap a la cuina.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc, amb 365 paraules justes!
.
14 comentarios:
La crua realitat no ens deixa fer volar els pensaments, però ho hem de seguir intentant. Molt maco el relat.
Els records sempre tornen i fan que per un moment vulguem tornar al passat, però sempre hi ha una part de la realitat que ens fa tornar i tocar de peus a terra. En este cas, el nens que tenen gana :)
"Què fas mirant per la finestra? No es veu res mama! Si està plovent!!" ---> ells no veien res, ella moltíssim :)
Gràcies pel conte Elvira!
Malgrat totes les pluges els records sempre es veuen clars, massa clars. Un bonic relat.
El ser (l'home i la dona) és la memòria. Què faríem sense records? I com més anys hi posem més records s'acumulen. Arriba un moment que el futur és escàs i és el passat qui ens omple la vida. La dona que mira ploure per la finestra encara l'interromp la veu del fill o la filla i la fa tornar. I la fa pensar en el futur. Encara ha d'acabar de criar els fills. Penseu, però, en aquelles persones qui no tenen ningú que les pugui interrompre.
Elvira, un conte molt intens... melangiós potser, però m'ha agradat molt. Quantes veegade s no haurem mirat tots per la finestra sense veure massa el que hi ha fora, mirar enfora per veure millor endins...
Gràcies!
preciós i poètic...i a més estic d'acord, m'ha passat així com contes menys la frase de l'oblit...no només no els he oblidat els noms de la meva vida sinó que els he integrat com experiències que m'ha regalat la Vida per poder aprendre...i els estimo més encara en els meus records...com més puc comprendre el missatge obrint la meva conciència més els estimo i més agraïda en sóc...
Gràcies a tots-totes pels vostres comentaris!!!
Sempre s'ha de pensar que després dels cinquanta anys d'aprenentatge ...ens queden cinquanta més per gaudir de tot el que hem après . Mirat així no es tant............
"… el post-it de la meva vida". M'ha agradat!
A qualsevol edat és bo mirar a fora per veure a dins i és clar quan més records més amors i més petons!
Som com som gràcies als records i a tot allò que hem viscut.
Bonic i reflexiu!
Un relat fantàstic!!
Quants records porta mig segle al seu darrera i quans records queden encara per a afegor-hi al sac de la memòria. Que tot el que hem viscut no sigui res més que per a viure millor el que ens queda de camí.
M'ha agradat molt, molt, molt
M'ha agradat moltíssim!!
No el vaig poder comentar quan va sortir per problemes "tècnics" (era a Barcelona i a ma germana no li funciona bé el PC) però ara repassava i estic contenta d'haver-lo trobat... és plè de poesia, reflexió, somni, realitat...
Gràcies, me n'alegro que us hagi agradat, de debò moltes gràcies pels vostres comentaris....sempre és encoratjador que et diguin coses positives...! P-CFACSBC2V , Arisdot, garbi24 , Joana,Angle, Assumpta,moltes gràcies!
Publicar un comentario