domingo, 9 de agosto de 2009

70.- L'indiano


De jove, quan va marxar, era un tarambana acabat. Li agradava més la xefla que el treball, peró semblava que havia acabat posant seny. Havia emigrat amb una mà a cada butxaca i ara, milionari en tornava. Les notícies que arribaven de Cuba no podien ser més prometedores. A can Ribot s’esperaven amb gran delit el retorn del fadrí, que havia passat llargs i dificultosos anys a l’illa i semblava que havia aconseguit, finalment, fer fortuna.

En la darrera carta els explicava que tornava a casa amb una maleta plena de bitllets, guanyats a pols després de liquidar el seu negoci d’indiano: havia creat, del no-res, una fàbrica de pèsols. S’acabaria haver de treballar la terra, sembrar, regar, collir … Un inèdit procediment industrial, la revolució al món agroalimentari, feia que els preuats llegums es podéssin produïr de manera mecanitzada. Ja no calia patir més per la collita: la seva fàbrica elaborava pèsols dia i nit, tot l’any. Tan extraordinària era la patent que els americans, bocabadats, li havien pagat a preu d’or. Això li hauria de permetre, a ell i família, tenir la vida resolta i un futur daurat per davant. En un racó de l’era de la casa pairal ja hi tenien un clot fet per plantar-hi una palmera monumental.

Poc s’imaginaven a can Ribot que, en meitat de la travessa camí d’Europa, una gran tempesta sacsejaria de tal manera el vapor que el tornava a casa, que la maleta dels somnis aniria a parar, sencera, al fons de l’Atlàntic.

Almenys, aquesta era l’explicació que el fadrí comptava donar-los …
*
autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa
*

12 comentarios:

bajoqueta dijo...

Sembla que si es marxa fora és per millorar, no? Lo que no sabem és si se'l van creure o no :)

Gràcies Josep M. per invitar-mos a llegir un altre conte :)

Assumpta dijo...

Ostres, què bo!! :-))

Bé, ell ho va intentar, no sempre es pot aconseguir tornar ric... espero que l'acullin bé, pobre :-))

McAbeu dijo...

Si els de Can Ribot s'havien cregut allò dels pèsols "industrials" no els costarà gaire empassar-se l'excusa de la tempesta, per tant la palmera monumental té el futur assegurat. ;-)
Molt bon relat!

Mortadel.la dijo...

Genial, genial, genial, Salvatore.
Quan he llegit que era una fàbrica de pèsols! Això a l’únic que li passa pel cap és a una persona com tu. Molt ben escrit, amb molt bon ritme. Quin final!Divertidíssim...
Anna

Marta dijo...

Sí, quan he llegit això de la fàbrica de pessols, he rigut! El que calgui per mantindre l'honor deuria pensar el fadrí... Molt bé!

P-CFACSBC2V dijo...

Sí, aquesta és la realitat d'uns quants indianos. Però és molt interessant, tant el conte com la història de molts d'ells.

xaruga dijo...

Em recorda a la novel·la de Santiago Russinyol, "Roda el món i torna al Born". El final m'agrada més el teu, ja que l'heroi que havia anat a buscar fortuna a les Amèriques, en la travessia, de tornada es va llençar a l'aigua de dalt del vaissell. No tots els "indianos" tornaven rics.

XeXu dijo...

Això dels indians... tantes històries que corrien, algunes certes, algunes falses... i l'honor a mantenir i els fracassos per amagar... bona història, que podria ser perfectament real. Real com a invenció d'un indià fracassat, és clar.

Josep M. Sansalvador dijo...

Si va triomfar o no va aconseguir-ho, em temo només ho sabia ell. Ara bé, la narració està basada en fets reals i en el que contava la família. La palmera (si no aquella una de nova)encara hi és.
Gràcies per llegir i pels vostres comantaris.

Trini dijo...

Boníssim! I, a més cert! Déu n'hi do, amb l'indiano! :)

Angle dijo...

Jo me crec lo de la fàbrica de pèsols, ningú es pot inventar una història tan surrealista. De fet alguns d'aquests que venen empotats em sembla que ho són artificials però no ho diuen, tenen com un regust a plàstic :)

Jordi Masó Rahola dijo...

Un conte excel.lent, com tots els teus! Ja l'havia llegit a Relats en Català, i ara l'he pogut tornar a gaudir aquí. L'última frase és magistral: fa un tomb a la història i instal.la el dubte en la ment del lector. Un plaer!