jueves, 13 de agosto de 2009

74.- Angoixa de xiquet

.
Quan era menut, una vegada, per unes obres que vam fer a casa, em vaig veure obligat a dormir amb mon iaio. Al cap d’una estona que ens havíem posat al llit em va despertar un soroll al qual no hi estava acostumat: eren els roncs que feia mon iaio i les esbufegades que, de tant en tant, deixava anar i que m’impossibilitaven tornar a agafar el son. Vaig esperar una estona per veure si el concert amainava, però cada minut que passava la situació anava a pitjor i jo l’endemà havia d’anar a col·legi. Finalment vaig decidir donar-li un cop de colze per fer-lo canviar de postura. L’home sense ni tan sols despertar-se (tenia un son profund) es va moure i va deixar de roncar. Llavors es va fer el silenci i a mi en va agafar una angoixa terrible: I si s’ha mort? ... El dubte no em deixava dormir. Vaig tornar a etzibar-li un altre cop de colze i una altra vegada es va moure sense ni tan sols obrir els ulls. Vaig respirar alleugerit. Un instant més tard va tornar el concert de roncs i esbufegades, però ja no hi vaig tornar. El vaig deixar que ronqués a plaer fins que el cansament va fer que jo també m’adormís.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.

11 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Molt real, el conte! A mi, quan era petit, els roncs em feien por.

bajoqueta dijo...

Qui més qui menys ha passat per una situació així. La diferència és que els meus iaios que vivien a casa no paraven mai de roncar jajaja. Allò era una serenata en tota regla, sort que de menuts ens dormiem més profundament, si ho aconseguies clar.

Gràcies per enviar-mos un altre conte, Josep!

Trini dijo...

Oh..., que bon nen...! Que dolç! :)
Bonica història!

McAbeu dijo...

És del tot real, les pors dels infants són així mateix. Però per altra banda ho podem considerar una metàfora de la nostra vida, volem canviar el que no ens agrada (els roncs) però el resultat potser pitjor (potser el iaio ha mort) per tant tornem enrere i qui dies passa, anys empeny.

vidapervida dijo...

Som animals de costums, i primitius! La por a la mort sempre és present.

Elvira FR dijo...

Tendre i realista el conte...val més sentir els roncs...si fem soroll els altres saben que seguim allà...quan s'és infant tot és ple de misteris...jo també m'havia angoixat quan de sobte després d'un llarg i estrepitós ronc hi havia de sobte un dens silenci...els avis roncaven tots dos!!!

Joana dijo...

Jejejej... D'això se'n diu dormir amb música de fons!
Molt bo!

Arisdot dijo...

A mi em passa una cosa semblant, la única diferència es que el roncaire acostumo a ser jo, jejejeje. Molt divertit i curiós, enhorabona.

XeXu dijo...

Bon relat, per un xiquet aquests pensaments poden molt.

Angle dijo...

A mi em passa com l'Arisdot, els meus roncs són més forts que els dels altres.
Una historia molt ben contada

Assumpta dijo...

Oooiii!! Pobret, imagino l'angoixa quan pensava que l'avi podia haver mort i com prefereix sentir-lo roncar abans que donar-li un altre copet :-)
Molt tendre!! :-)