lunes, 3 de agosto de 2009

64.- La parada

La Lluïsa agafava l’autobús de la línia interior des de feia tres anys. Deixava el dinar preparat pel seu home que anava a casa al migdia. Ella treballava massa lluny i tenia poc temps. Des que s’havia tornat a incorporar al món del treball se li feia feixuc compaginar-lo amb la feina de casa. A més, el Jaume col.laborava molt poc i el nen només tenia quatre anys.L’home, de vegades, li parlava de tenir un altre fill. Una xiqueta em faria tanta il.lusió ! En canvi, a ella li feia il.lusió trobar-ho tot net i polit quan arribava de l’oficina. Això li feia il.lusió a ella.
Morta de son, esperava a la parada . L’home de les camises impecables aquell matí també estava allí. Se la mirava. I ella, baixant la vista, simulava que buscava la targeta. Ell es quedava allà, impassible, veient-la marxar amb el bus.
Passaven els dies i l’home de les camises impecables sempre hi era. Al començament, li dedicava un moment, després més estona...ara adonant-se que ella fins i tot es posava roja, semblava que la contemplés amb un somriure mig sorneguer . La posava nerviosa aquell home però algun sentiment oblidat lluitava per fer-se camí dins ella.
Paral.lelament, la Lluïsa no donava a l’abast. S’aixecava d’hora . Menjars, roba, neteja no la deixaven en pau. Al vespre, quan arribava a casa i s’adonava que el seu marit només era bo per llegir el diari ,es desesperava . I quan es queixava...ell sense entendre res li deia fluixet ja et vull ajudar jo. Digues què he de fer, Lluïsa.
Els darrers dies, però, quan s’apropava a la parada la dona atabalada amb les rentadores, la planxa, els dinars, els sopars...desapareixia. Al seu lloc neixia una Lluïsa nova que gaudia de sentir-se desitjada, que se sabia seductora de l’home de les camises impecables ... Un dia va decidir ser valenta i escriure-li el seu mòbil en un paper. Va esperar que els habituals de la parada marxessin i, quan s’atansava , va observar com ell treia de la butxaca un bastó plegable i pujava a la furgoneta d’una coneguda organització de cecs. Mentre el vehicle s’allunyava, l’home se la va quedar mirant.
*
autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, conte amb 365 paraules justes!
*

15 comentarios:

bajoqueta dijo...

Va ser bonic mentre va durar :)

Gràcies pel teu conte kweilan!

Marta dijo...

Ella tenia una il·lusió, només una, pensar que l'home la mirava...i resulta que era cec. Pobre! amb el panorama de casa...

McAbeu dijo...

M'ha agradat el conte i encara que el final sembla trist potser no ho és tant, perquè només li hagués faltat haver de planxar també les "camises impecables".
La vida és injusta, sens dubte. ;-)

garbi24 dijo...

tampoc l'hauria de espantar , alo millor estaria d'allo mes be amb ell , mai se sap fins que es prova.

Assumpta dijo...

Ostres!! Quin final tan sorprenent!!
Ara bé, estic d'acord amb en Mac... tot comença així i després no tan sols has de planxar camises sinó que, a sobre, les has de deixar impecables!!

El que ha de fer es seure a parlar clarament amb el seu marit. Molt clarament. Amb fermesa i dir-li:
"Quan tu arribes al migdia et trobes el menjar a punt, quan arribo jo vull trobar-me els plats nets, la cuina arreglada, la rentadora feta i la roba estesa. Llavors jo ja la recolliré i planxaré.
A més, mentre la rentadora està en marxa, baixes amb el nen a donar una volta i passeu pel supermercat. Cada dia al vespre farem la llista entre tots dos del que es necessita. T'asseguro, Manel, que així tot anirà millor. Si les coses funcionen i jo no vaig tan agobiada em sentiré molt més feliç, perquè ara no ho sóc de feliç, Manel... D'aquí un temps, si recupero la il·lusió que he començat a perdre, segur que m'animo a anar a buscar "la nena", que jo mai havia volgut un fill únic. Però així, tal qual estan les coses, ja et dic que no. Tu mateix. Si m'estimes -que crec que sí- necessito que m'ho demostris"

Sílvia dijo...

Uau! Realment un final que no t'esperes! Molt bon conte!

vidapervida dijo...

I si el que li agrada d'ella era l'olor, i per això clavava la seua mirada en ella? Quiet.Aspirant el seu cos?

XeXu dijo...

Doncs ja em perdonareu, però el final em sobta molt. Se la va quedar mirant? I si no era cec de veritat? I si ho feia veure? Ja sé que això seria ser molt penques per part seva, i això tampoc no li convé a ella, però no obre una porta a l'esperança?

fra miquel dijo...

Kweilan, ja saps! Copia el comentari de l'Assumpta i fes-li arribar a la Lluísa!
M'ha agradat molt el conte, per què és una situació tan real com la vida mateixa. Esperem que el final hagi fet reflexionar a la Lluísa i faci cas de l'Assumpta. :-)

P-CFACSBC2V dijo...

Molt sorprenent, el final! Pobra Lluïsa, tot i que, com es diu en algun comentari, potser no és tan trist.

Ma-Poc dijo...

era massa bonic per ser cert... un final que ho capgira ben bé tot, amb aquesta mirada de cec...

Adela (Delia) dijo...

Me gusta cómo has sabido crear esa atmósfera que hace que comprendas lo estresada y lo mal que se siente esta mujer. Esa ilusión del hombre que la contempla en la parada del autobús es lo que le impulsa a seguir la vida.
Me pregunto cómo segurían sus días después de la decepción de saber que el hombre que la "miraba" estaba ciego.

Angle dijo...

No sé qui estava més cec, si l'home de les camises impecables o ella.
Bon relat, enhorabona

kweilan dijo...

Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Com que no estava a casa, no ho he pogut fer abans. Estic contenta de què us hagi agradat!!

Anónimo dijo...

Ben explicat com pot arribar a sentir-se algú que només compte pel que fa i o pel que és.
Massa sovint, les dones es creuen obligades a viure pels demés i s'obliden d'elles mateixes.
Està bé tenir una il·lusió, però és més pràctic buscar-se il·lusions cada dia, sense esperar agradar a ningú.
Bon relat

Luguca