lunes, 10 de agosto de 2009

71.- L'home dels coloms

*
Camina a poc a poc, arrossegant els peus. Aviat farà 90 anys. Fa una dècada que és vidu i ja no va tan net i polit. Ara ningú el revisa abans de sortir al carrer. La seva camisa ha perdut la blancor d'aquells dies llunyans. Els pantalons, marrons, no poden amagar les taques, i les sabates no seran negres mai més. Els seus cabells blancs i llargs es molesten els uns als altres tot buscant el lloc exacte que un dia van tenir assignat. Els ulls han perdut aquella intensitat de blau que tenia de jove i descansen sobre unes arrugues que simulen els rebrecs d'una manta.
*
Camina a poc a poc, arrossegant els peus. El seu destí és el mateix de cada matí. Aquella placeta no ha perdut gens el seu encant tot i els cants que els motors li dediquen al seu voltant. Troba a faltar els vells bancs de fusta, ara substituïts per uns de ferro que semblen construïts per què ningú hi romangui massa estona assegut. Allà, treu de la butxaca la bossa de plàstic amb les engrunes de pa del dia abans i les comença a escampar sobre la grisor del terra. El seu oferiment no triga a ser recollit per desenes de coloms que esperaven l'hora de l'esmorzar, com cada matí. Es posen entre les seves cames, sota el banc, fins i tot es deixen acariciar per una mà que saben que no els trairà. L'escena es perpetua durant una bona estona, fins que el terra és orfe de molles. Llavors, alguns marxen. Altres, potser esperant una segona ració que mai arriba, queden a l'aguait. L'home sospira profundament i aixeca el seu pesat cos per desfer el camí cap a casa. Camina a poc a poc, arrossegant els peus. Qui sap si demà podrà tornar a alimentar els seus coloms, els únics que li besen les mans, que li fan confiança i que el miren sense recel. Qui sap si ells seran els únics que ploraran el dia que trobin a faltar sobre el sòl de la plaça les engrunes de pa. De moment, però, el veuen marxar un dia més. Caminant a poc a poc, arrossegant els peus.
*
autor: Salva Piqueras, del blog "Aquelles petites coses...". Relat amb 365 paraules justes!
*

14 comentarios:

bajoqueta dijo...

Una història inventada però que potser veritat si ens fixem en milers i milers de persones que caminen soles.

Gràcies pel conte!

Marta dijo...

Una història trista... Però com a mínim té els coloms.

McAbeu dijo...

Has retratat perfectament la vida de tants avis que, sobre tot a les grans ciutats, viuen sols i oblidats de tothom. Fa pensar allò que dius que potser els coloms seran els únics que el trobaran a faltar.

P-CFACSBC2V dijo...

Tot i que no sóc partidari de donar menjar als coloms, m'ha agradat, el conte!

Assumpta dijo...

Està molt ben escrit i, el fet de llegir-lo tan real el fa més trist encara...

garbi24 dijo...

S'ha de veure entre la tristor , la sort que ha tingut d'arribar a fer tants anys i amb condicions per valer-se per ell mateix . Molts potser més acompanyats , no arribarem mai a donar menjar els coloms , i això també es trist.
Hem d'aprendre a gaudir el moment , doncs mai sabem si arribarem al pròxim .

xaruga dijo...

Pot caminar i encara té una il·lusió. Sempre li sobraran unes engrunes de pa i de coloms sempre n'hi haura. Fer-se vell no és un drama si conserves la salud suficient per valdre't. El drama és la solitud i ell té molts amics: els coloms que cada dia l'esperen amb delit.

Assumpta dijo...

No sé, però penso que "acumular anys" tampoc és una meta en si mateixa.
Pensar que ha d'estar content perquè ha arribat a l'edat que té no ho acabo de veure clar.

És evident que, ja que hi ha arribat, és bo pensar que, al menys, pot caminar i pot anar a donar menjar als ocells... però potser ell preferiria no poder caminar i tenir al costat la seva companya, la que va morir fa 10 anys, la que mirava que sortís de casa ben guapo i li deia "Va Josep, que has d'anar al barber".

La companyia d'un fill, d'un net, d'un germà, d'un amic... això si que faria que aquesta vellesa no fos tan trista i sola.

bajoqueta dijo...

La secre del blog ens va recomanar a la pàgina de 324 i avui sortim!

http://www.3cat24.cat/blogs

Felicitats Salva ja que avui el teu conte el llegirà molta gent :)

Ma-Poc dijo...

Una història trista però molt ben escrita. I aviat potser serà de ciència ficció ja que avui he llegit al diari que l'Agència de Salut Pública demanava que no s'alimentin els coloms. Us deixo l'enllaç de la notícia per si el protagonista de la història vol anar a reclamar :):

http://paper.avui.cat/barcelona/detail.php?id=171751

Assumpta dijo...

Uaaaaaaau!!! aquest blog al 3cat24.cat!!!
T'ho mereixes, xiqueta!! :-))

Ostres, Ma-Poc!! La notícia és una mica esgarrifosa, eh? ecccs :-))

Trini dijo...

Realista i trista història! Molt ben redactada! Bravo!

Angle dijo...

Un relat molt ben escrit, que sens dubta es mereix més de 365 paraules, però que amb les que té ens mostra la trista realitat de les persones ancianes i solitàries.

- assumpta - dijo...

Una història que ens fa veure el costat més amarg de la vida, no obstant el Salva amb la seva magnífica narrativa (com sempre), ens l'endolceix.

Un plaer llegir-lo!!!