domingo, 23 de agosto de 2009

84.- Obres

.
Des de ben jovenet que sempre havia tingut una vida molt activa, i sovint s’havia mogut pel cantó perillós. Amb els anys i les experiències això no havia canviat, i l’esperit jove l’havia acompanyat, no es volia deixar res enrere, res sense provar, i a fe que no s’havia privat de res. Sempre havia conservat el cap prou fred per no caure en els abismes més profunds, però en més d’una ocasió s’havia lliurat de la mort pels pèls. El sistema l’havia anat fent claudicar en els estàndards de la societat, però el seu cantó fosc seguia sense voler desaparèixer. Durant molt temps va mantenir una doble vida, i només Déu sap el que feia en les seves nits d’escapada, i en quins antres passejava els seus vicis i les seves perversions. I així seguia perquè el cos no li fallava, i sempre havia sentit aquell fervor de la joventut que l’empenyia a no parar, a seguir vivint a la manera que estava acostumat, sent un de dia, i un altre molt diferent en les llargues nit.

Aquell dia, però, es va sentir sol i desgraciat. Tornava de comprar el pa, ben d’hora, i es va adonar que feia una estona que estava aturat davant d’una obra amb diversos paletes musculosos feinejant ja a aquelles hores. L’un no feia la barreja del ciment de manera correcta, es veia clarament. I a un altre la paret li quedaria torta.

L’home va fer que no amb el cap.
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
.

14 comentarios:

bajoqueta dijo...

Al final com tots el abueletes a criticar les obres :)
El conte fa pensar que podem començar i viure la vida de diferents maneres, però al final tots acabem més o menys igual.

Gràcies pel conte Xexu!

McAbeu dijo...

No importa la vida que haguem tingut (encara que estigui plena de vicis i perversions) que davant de la feina dels altres sempre ens veiem en cor de criticar-la. Bon relat!

P-CFACSBC2V dijo...

Potser aquell dia el protagonista començava a acceptar la seva edat i el lloc on la vida l'havia anat conduint al llarg dels anys. Bon relat!

kweilan dijo...

Al final el pas dels anys es fa inevitable...M'ha agradat molt!

vidapervida dijo...

Una barreja mal feta li pot llevar l'humor a qualsevol.

Elvira FR dijo...

Molt bo! Bon relat.

Angle dijo...

Un relat molt ben escrit. Un somriure de comprensió ha guaitat al final, qualsevol altre comentari sobra, bé potser menys aquell que diu "que me quiten lo bailao"

Assumpta dijo...

Ostres, doncs suposo que aquí hi ha d'haver algun missatge ocult però no l'acabo de veure...

Es va sentir "sol i desgraciat", això és el que em crida l'atenció i que suposo que és la clau.

He llegit els altres comentaris però no ho acabo de veure clar, tot i que suposo que per aquí deuen anar els trets. No sé :-))

Ho intento:

Les coses, vistes des de fora, és més fàcil saber si estan ben fetes o no, si quedaran dretes o tortes...

Suposo que aquesta doble vida que ha anat portant ha estat com una barreja mal feta, una paret torta i el resultat és sentir-se "sol i desgraciat".

De totes formes, la barreja i la paret segur que encara són a temps de fer-se bé... i ell, potser també pot fer alguna cosa per arreglar la seva paret.

Potser m'ha quedat una mica "moralista", eh? jejeje :-)) però els comentaris són així, subjectius ;-)

XeXu dijo...

Bé, em sembla que més o menys s'ha entès. El que pretenia era mostrar com una vida al límit acaba passant com totes, tots acabem sent uns iaios que mirem obres, per dir-ho d'alguna manera. El protagonista se n'adona avui, i no li agrada massa. Gràcies a tots pels comentaris del relat.

bajoqueta dijo...

Xexu, ja veus que la gent que corre per aquí l'ha entés, jo no el vaig entendre al principi ja que aquell dia estava empanada jajaja.

Qui no ha tingut un iaio o una iaia que sap com s'ha de fer tot? ;)

marta dijo...

Qualsevol moment és bo per a la reflexió. Un bon relat.

- assumpta - dijo...

La vida la podem fer a molts ritmes. N'hi ha que la fan com un passeig, n'hi ha que com una carrera... però tan se val. La vida (si ens ho permeten els anys), l'acabem tots si fa o no fa i el "the end" també és sempre comú per a tots.

Un relat que m'ha agradat molt i molt, Xexu!!!

Joana dijo...

És que els paletes d'avui ja no són com els d'abans.... Segur que l'home ho va pensar!
Felicitats Xexu!

Carme dijo...

Per molt que volguem menjar-nos la vida a grans queixalades... al final i si tenim sort, tots acabem igual de vellets.

Si em permets, Xexu, donar-hi una volta més... en relació amb el tema "satisfació" o "felicitat"... el fet que miri les obres com "tots" els jubilats, no em sembla ni bo ni dolent... fent la mateixa cosa una persona pot estar raonablement satisfeta i l'altre sentir-se desgraciada. Tot depèn del'actitud de cadascú.