domingo, 2 de agosto de 2009

63.- Intercanvi

Tenia tot just quatre anys, seia a la meva falda, a la nit, en una terrassa davant del mar.

- Mare, explica’m coses del mar.

Era temps de vacances, i per això s’havia fet mitjanit i l’Oriol encara no dormia.

Era molt fosc. No hi havia gaire il·luminació al poble, ni tampoc lluna. Vaig començar parlant de les estrelles. Que des del seu lloc, no gens estàtic, però ajustat amb precisió podien guiar els vaixells i saber sempre on era el Nord.

- Cada estrella té el seu nom i la que ens diu el Nord se’n diu Estrella Polar, la veus? És aquella d’allà.

El mar tot just si s’endevinava dins la fosca i es descobria just a ran de sorra amb unes línies primes d’escuma blanca. Ell semblava veure’l millor que jo. Hi havia llumets petits i oscil·lants, que navegaven a distàncies incertes de la platja. I ens vam convertir en observadors atents d’uns pescadors invisibles.

- El mar és negre a la nit - diu ell.
- Sí és negre perquè no hi ha llum - intento explicar jo
- I s’ha anat fent gran de tant passar-hi les barques - reflexiona ell.

Jo emmudeixo davant d’una frase que em sembla fantàsticament poètica.

- Els pescadors encenen i apaguen els llums - continua observant ell.
- Les barques es gronxen amb el mar i els llums se’ns amaguen, no s’apaguen - puntualitzo jo.
- Potser juguen amb els peixos - diu ell.

Tot de cop les seves aportacions em semblen infinitament més interessants que les meves i em deixo portar.

I juguem a ser pescadors, que en comptes de pescar juguen amb els peixos i amb nosaltres que els mirem de lluny. Ens fan senyals i ens fan l’ullet... els peixos estant contents que vulguin anar a jugar amb ells, en comptes de pescar-los.

Em sembla com tastar un món millor.
*
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments
*

13 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un cop més avui amb este conte torna a sortir una innocència infantil que ens ajuda a vore les coses d'una altra manera.

Com sempre gràcies Carme!

xaruga dijo...

La simplicitat de la gent menuda ens pot fer veure les coses transparents i senzilles. La gent gran tendim a complicar-les, sovint, amb raonaments complicats i sense cap lògica.

McAbeu dijo...

No hauríem de tancar-nos mai a aquest intercanvi. Volem entendre el món aplicant només la lògica i això el fa més real però no més bonic. Un conte preciós!

Assumpta dijo...

Veritablement preciós... Una escena de pau i tendresa entre mare i fill: una de les coses més maques del món...

Ma-Poc dijo...

Una escena ben tendra... molt ben escrit!

XeXu dijo...

Que maco Carme. Amb la canalla de vegades no es pot ser tan analític, millor deixar-se portar pel seu món de fantasia, que és molt millor que el nostre, perquè hem oblidat que un dia nosaltres també hi vam viure. És una de les coses dolentes de fer-se gran.

Marta dijo...

"I s’ha anat fent gran de tant passar-hi les barques" És preciós... Felicitats!

Carme dijo...

Gràcies a tots, estic poc connectada aquests dies, em sap greu no passar-vos a veure tat com voldria o si us llegeixo no deixar tots els comentaris que m'agradaria.

Angle dijo...

Sempre he viscut a la vora del mar i dintre seu hi vaig trobat de tot, monstres i herois, la vida i la mort, mils d'històries inventades. Encara m'agrada mirar-lo amb ulls de nen, tot i que la mirada adulta em retreu la realitat, el pescadors no tenen cap juguera.
Molt bon relat, enhorabona.

fra miquel dijo...

Quin bonic relat, Carme. Com els teus dibuixos.
Sort que tenim els nens per, de tant en tant, oblidar que ens hem fet grans. Ells ens fan retornar a la infantessa.
Cal escoltar-los sempre que poguem.
Gracies pel conte.

P-CFACSBC2V dijo...

És estrany com volem perdre aquesta visió d'infant, de vegades. L'escena també és magnífica.

kweilan dijo...

Preciós aquest conte!!

Anónimo dijo...

Tota la poesia d'uns ulls capaços de veure amb la imaginació.

Molt maco.

Luguca.