.
Abans de construir-se els pantans de Ribarroja i Mequinensa, les avingudes de l’Ebre eren força constants. En una d’aquestes avingudes, a Benifallet, poble riberenc, va succeir un fet que va ser motiu d’espant i, a la vegada, d’una certa comicitat pel fet que, sortosament, no va passar cap desgràcia. Al poble es va celebrar un casament. Desprès d’un àpat abundant ben regat amb vi, cava i licors, molts convidats, per tal de pair-lo i apaivagar el calor, van anar a que els toqués l’aire a la vora del riu. De sobte, un home de mitjana edat, que havia begut més del compte, es va sentir marejat, se n’hi va anar el cap i va caure al riu. El fort corrent se l’emportava mentre els crits d’auxili de la resta de convidats presagiaren la tragèdia i alertaven tots els veïns del poble. Enmig de la cridòria, es va veure un jove que nedava vigorosament vers la víctima fins que el va agafar dels cabells i desprès d’una lluita titànica amb les embravides aigües va aconseguir portar-lo a la riba. Un esclat d’aplaudiments van celebrar la gesta del valent, alhora que tothom el victorejava: “Visca l’heroi, visca l’heroi!".
La gent s’arremolinava al voltant del salvador. Els uns li tocaven l’espatlla, d’altres l’ajudaven a reanimar al damnificat. Les dones grans ploraven i les més joves li feien petons. Ell, però, no semblava fer cas dels afalacs, els visques i les mostres d’admiració i agraïment dels veïns. La seua cara mostrava una ira que ben just podia contenir. Quan li van preguntar com havia pogut tindre el valor de llançar-se a l’aigua amb el perill que suposava per a la seua integritat física, el jove va esclatar:
A mi, m’agradaria saber qui ha sigut el bandarra que m’ha donat l’empenta.
.
La gent s’arremolinava al voltant del salvador. Els uns li tocaven l’espatlla, d’altres l’ajudaven a reanimar al damnificat. Les dones grans ploraven i les més joves li feien petons. Ell, però, no semblava fer cas dels afalacs, els visques i les mostres d’admiració i agraïment dels veïns. La seua cara mostrava una ira que ben just podia contenir. Quan li van preguntar com havia pogut tindre el valor de llançar-se a l’aigua amb el perill que suposava per a la seua integritat física, el jove va esclatar:
A mi, m’agradaria saber qui ha sigut el bandarra que m’ha donat l’empenta.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.
.
11 comentarios:
:-D Bé, si és per una bona causa…
És boníssim! jajaja.
Però estes coses s'han d'aprofitar i treure-hi suc :)
Gràcies de nou Josep!
És un fet real? :-))
Bé, de totes formes, el noi era un heroi igualment, si algú el va empènyer hagués pogut salvar-se ell sol i no ho va fer, va "aprofitar" per salvar l'altre :-))
Per tant... "Visca l'heroi!!"
Un altre heroi per accident. Però escolta, que al final el va salvar, així que es mereix el reconeixement!
Una vegada salvat el primer home, que el noi busqui l'autor de l'empenta i que el tiri de cap al riu.
I si aquest segon tampoc sap nedar, que estigui a punt algú altre per tornar a empentar l'heroi :-DD
Molt bé el relat, m'ha recordat algun dels contes de Jesús Moncada.
Un relat molt ben escrit i amb sorpresa final, el pobre heroi a la força....però per força o no el fet és que va salvar l'altre !
Jo d'ell hagues aprofitat per gaudir del moment i ja hagues buscat el de l'empenta més tard.....molt interesant.
La història és divertida però aquest noi tenia un bon fons perquè una vegada a l'aigua va salvar el pobre home. Bon relat!!!
Un conte molt divertit. I el noi, un heroi, de totes, totes.
El final és el millor, no li dóna importància i qui li haurà donat el cop a l'esquena?
Segurament el que el va empenyer volia que també s'ofegués, però ja es sap "no hi ha mal que per bé no vingui"
Publicar un comentario