.
La mare entra a l’habitació en penombra, sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata del sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.
Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel·lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat, que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és l’home que marxa de matí i arriba a la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè comparteixen sostre ell, ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.
S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. La suor i l’alcohol la impregnen. Baixa les escales i agafa el telèfon. De nou trucarà a l’escola i dirà que el nen avui també està malalt, que aquesta febre misteriosa, que ja dura diversos dies, persisteix i li impedeix llevar-se.
Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.
Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel·lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat, que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és l’home que marxa de matí i arriba a la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè comparteixen sostre ell, ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.
S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. La suor i l’alcohol la impregnen. Baixa les escales i agafa el telèfon. De nou trucarà a l’escola i dirà que el nen avui també està malalt, que aquesta febre misteriosa, que ja dura diversos dies, persisteix i li impedeix llevar-se.
Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes!)
.
14 comentarios:
Un relat molt dur, però molt ben escrit. I segur que molt real molts cops per desgràcia, menys el final espero...
Gràcies pel conte!
Coincideixo plenament amb la bajoqueta.
Costa molt comentar un relat així. Et deixa una sensació tristíssima, la sensació de saber que coses així passen de veritat i el desig de que no passin mai més.
Malgrat això, la meva felicitació per com n'està de ben escrit.
uf.... M'has fet posar la pell de gallina....
Molt ben escrit i molt dur.
Una comèdia que no fa gens de gràcia. Et queda un mal regust de boca després de llegir el relat perquè és molt real i, per desgràcia, molt possible.
Aquest malestar que et deixa demostra, però, que el conte està molt ben escrit.
Com diu l'Eudald Carbonell:-NO SOM HUMANS...i aquesta és la nostra tragèdia de cada dia...i els que ens sembla montruos el que pot fer un malalt d'alcohol tampoc som prou humans per saber-ne i propiciar-ne la solució...no tenim prou nivell humà...és una doble tragèdia.
A mi el que m'esgarrifa és la complicitat d'una mare fins a extrems d'encobrir l'assassinat del seu fill. La justícia ha daplicar la màxima pena per a tots dos.
Uun relat molt trist que m'ha ennuvolat els ulls de llàgrimes. Molt ben escrit. Molt!
Ostres! malauradament retrata una realitat que supera la ficció i que existeix....quina desesperació de la mare portant safates de menjar al fill mort!!! Molt ben escrit.
Dur, dur, molt dur. Només de posar-te a la pell d'aquesta mare és per esgarrifar-se. Però si has sabut fer-nos arribar tant aquesta sensació, ja que veig que els altres coincideixen amb mi, és que està molt ben escrit. Se t'ha de felicitar, però posa els pèls de punta, eh?
Paràgraf darrera paràgraf companyem una mare que ha perdut l'esperança.
Una redacció impecable.
Bufff...més que una comèdia és una tragi-comèdia.
En fi poques paraules em queden després de llegir-lo.
Felicitats per el redactat!
Fa posar pell de gallina i crea una atmosfera angoixant.
Excel·lent !
Publicar un comentario