73.- Sempre en el meu cor

Eren dos quarts de set del matí i damunt la tauleta de nit, el despertador arrencà les primeres notes musicals del tema de Lara. No calia, aquella nit havia aclucat els ulls, però no pas per dormir. Els ulls són el reflex de l’ànima, i aquell petit mirall del bany tampoc avui la va enganyar.
Enmig d’un sospir ofegat, guaità un cop més la vall, la seva vall, per la finestra de l’habitació. En contraposició amb el seu nom, sempre li havia semblat plena de llum i de vida. Avui n’era l’excepció.
No podia recordar quants cops l’haurien recorreguda junts durant aquell bon grapat d’anys de convivència, però sí podia gairebé recordar cadascun d’aquells moments.
La seva vida, havia estat com una interpretació de piano a dos mans. Els passos, els somriures, les llàgrimes, les converses i fins hi tot els silencis dalt la carena, havien estat sempre compartits. Però ara tan era.
Avui li calien forces per a complir les seves últimes voluntats i també per saber seguir en solitari el passeig per la vida.
Amb el cor encongit com un puny va anar fent tot el camí. Fins i tot el riu, semblava discórrer al seu pas només per poder arreplegar cadascuna de les llàgrimes que besaven dels seus ulls.
Quan arribà dalt de tot, deixà que el vent s’emportés les cendres per tota la vall al mateix temps que creia s’enduia també una part del seu cor. En mirar al cel, amb els ulls encara humitejats ho va veure. Enmig d’aquell cel immens, els núvols li varen dibuixar un cor. Llavors, va saber que mai no se sentiria sola i que els silencis dalt la carena seguirien sent compartits.

.

autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis...

.