Com tots els caps de setmana o ponts laborals erem a la torre, al mig del camp, sense ràdio ni tele. L’haviem edificat al mateix lloc on antigament era un “mas” (aixopluc de pagesos, bestiar i eines) aprofitant una part del bancal mes alt i rocós, no cultivable. Posats a fer i aprofitant el pas de l’aigua per a regar varem afegir un gran dipòsit que amb un bon acabat ens feia l’utilitat de piscina, molt agraïda a l’estiu amb aquell bat de sol que hi queia, una mica d’herba natural al seu voltant, uns quants arbres: per a fer ombra: xops, pins, tujes, també uns rosers molt generosos de colors i fragàncies, unes plantes aromàtiques com farigola, romaní, espígol, i un hortet ecològic per consum propi. Tot va crèixer ufanosament, preciòs, era lloc propi d’acolliment familiar o d’amics.Es va construir tot manualment amb l’ajut d’uns i altres, fins i tot amb un parell de cubes de formigó ben nivellat varem fer una pista de tenis de mides reglamentàries.
Tothom gaudia al seu aire, amb espais amplis per a tot: jugar, cavar l’hort o lligar tomateres, plegar cargols, llegir, fer ganxet, caminades a la llum de la lluna, escoltar el silenci, fer pregària, matinar i veure la sortida del sol, bones migdiades, contemplar la natura... quina meravella en primavera: bancals i bancals de presseguers florits...!
Unes amigues meves del nord van embogir en veure tot allò, elles sempre exposades a la pluja del “xirimiri” i aquí tot tan plà i assolellat... vaja, que a la primera possibilitat d’estar-hi uns dies s’hi apuntaven i gaudiem tots de la trobada, oblidant-nos de la resta del món.
Així que una Setmana Santa erem allí, disfrutan-ho moltissim. Una d’elles marxaría amb el tren a Madrid el Diumenge de Pasqua a les 11 de la nit (a l’endemà a les 9 l’entrevistaven a la ràdio sobre la seva estada a Filipines com a monja), a les 8 del vespre sopavem per desprès acompanyar-la a l’estació, encara ens sobraría mitja hora. en arribar,,, el tren feia just mitja hora que havia sortit... no eren dos quarts d’11 sinó de 12...!!! S’havía canviat l’hora i no ens n’haviem assabentat!
*
autora: farigola, sense blog
*
7 comentarios:
I ara què farà pobra dona? Ara hauran d'entrevistar-la sobre l'estada a la torre! :-D
Està molt bé que hi hagi llocs on poder desconnectar del tràfec del dia a dia, tots hauríem de tenir el nostre. El dolent és que la resta del món no es desconnecta mentre nosaltres estem desconnectats :-DD
M'agraden estos llocs que s'han anat construint amb l'ajuda de tots.
Això del canvi d'hora és "punyetero", i més si se viu sense tele ni res :)
Ah, per cert, que m'havia olvidat de donar-te les gràcies de nou per participar.
Gràcies farigola!
Molt, molt ben escrit!!
I és que, quan estem tan a gust ni ens adonem del pas del temps...
M'ha encantat!! La manera de descriure, el vocabulari. He imaginat tot el que s'hi podia fer (jo hagués fet punt de creu jeje) i què fàcil sortiria la pregària tan a prop de la natura!!
Per cert... al meu germà es despista a cada canvi d'horari o sigui, dos cops l'any arriba molt d'hora o molt tard... ell és així jajaja
Realment un conte veridic....em sembla . Si més no ho podria molt ven ser.
Sempre ha estat un dels meus somnis el tenir una caseta al camp, però és imposible per aquí, als preus que estan. A veure si em convides algun dia a la torre :)
Publicar un comentario