*
Aquesta és la història d’un bloc. O no. Potser, en el fons, només és la historia de la Marta, que un dia es va quedar sense feina i va decidir obrir un bloc. Que tenia el cap carregat de mals rotllos laborals i va recordar que l’escriptura és una forma de venjança. Que, com que no era la primera vegada que es quedava a l’atur, sabia que a partir d’aleshores no importava tant el que fes com el que no fes, i que el bloc era una manera molt privada i molt discreta de no deixar de fer gairebé mai. L’escriptura, es va dir, també és una teràpia.
Però potser res de tot això és realment important. El que sí és important i molt és que tot plegat comenci amb un apunt que diu «Hola, em dic Marta i estic a l’atur. Em sento fatal». I que continuï amb uns altres apunts que tracten dels portals de recerca de feina, dels anuncis dels diaris, de les preguntes insidioses dels amics, de les entrevistes de feina, dels sous... També és molt important que hi hagi tants aturats i no aturats que escriguin comentaris. I que la Marta arribi a casa i engegui sistemàticament l’ordinador abans d’anar al lavabo.
Aquesta història s’acaba bé. O no. Aquesta conclusió es desprèn del to inequívocament optimista de molts apunts i alguns comentaris. I de l’apunt 887, penjat quatre mesos i sis setmanes després de l’apunt 1. «He trobat feina. Vosaltres i el bloc m’hi heu ajudat molt, i penso que seria una llàstima desaprofitar tot aquest potencial que entre tots hem anat construïnt. Qui no té feina el gat pentina busca blocaire». També es desprèn de l’apunt 888, on la Marta anuncia que, «a partir d’ara, serà l’Eduard qui estarà a l’altre costat de la pantalla». I de cadascun dels apunts que van del 889 al 1599, tots escrits per la Marta. La Marta que a la blogosfera es disfressa d’Eduard. La Marta que no pot deixar de parlar de l’atur tot i que treballa de nou a sis. La mateixa Marta que a l’apunt 2305, amb 230 comentaris, decideix tancar el bloc per sempre. O no.
*
Aquesta és la història d’un bloc. O no. Potser, en el fons, només és la historia de la Marta, que un dia es va quedar sense feina i va decidir obrir un bloc. Que tenia el cap carregat de mals rotllos laborals i va recordar que l’escriptura és una forma de venjança. Que, com que no era la primera vegada que es quedava a l’atur, sabia que a partir d’aleshores no importava tant el que fes com el que no fes, i que el bloc era una manera molt privada i molt discreta de no deixar de fer gairebé mai. L’escriptura, es va dir, també és una teràpia.
Però potser res de tot això és realment important. El que sí és important i molt és que tot plegat comenci amb un apunt que diu «Hola, em dic Marta i estic a l’atur. Em sento fatal». I que continuï amb uns altres apunts que tracten dels portals de recerca de feina, dels anuncis dels diaris, de les preguntes insidioses dels amics, de les entrevistes de feina, dels sous... També és molt important que hi hagi tants aturats i no aturats que escriguin comentaris. I que la Marta arribi a casa i engegui sistemàticament l’ordinador abans d’anar al lavabo.
Aquesta història s’acaba bé. O no. Aquesta conclusió es desprèn del to inequívocament optimista de molts apunts i alguns comentaris. I de l’apunt 887, penjat quatre mesos i sis setmanes després de l’apunt 1. «He trobat feina. Vosaltres i el bloc m’hi heu ajudat molt, i penso que seria una llàstima desaprofitar tot aquest potencial que entre tots hem anat construïnt. Qui no té feina el gat pentina busca blocaire». També es desprèn de l’apunt 888, on la Marta anuncia que, «a partir d’ara, serà l’Eduard qui estarà a l’altre costat de la pantalla». I de cadascun dels apunts que van del 889 al 1599, tots escrits per la Marta. La Marta que a la blogosfera es disfressa d’Eduard. La Marta que no pot deixar de parlar de l’atur tot i que treballa de nou a sis. La mateixa Marta que a l’apunt 2305, amb 230 comentaris, decideix tancar el bloc per sempre. O no.
*
autora: Teresa Bosch del blog Paraules i mots
*
12 comentarios:
M'ha encantat el detall de "quatre mesos i sis setmanes després", com si així semblés que no fa tant de temps :-D Però és que la resta de l'escrit és deliciós, també!
Hi ha molts "Eduards" i moltes "Martes" darrera dels blogs :)
Gràcies pel conte Teresa!
Ostres, quin relat tan interessant!!
Jo també faig bestieses tipus engegar l'ordinador només arribar a casa abans de deixar la bossa o posar-me les sabatilles... engegar el matí abans d'esmorzar i, com a mínim, un cop cada quinze dies penso en tancar el blog...
No sé per què, el pobre blog paga les meves tristeses, les meves ansietats i, si un dia no estic massa bé, la primera reacció és pensar en tancar el blog... Si després estic contenta i animada, començo a pensar en posts: fotos per posar, temes de que parlar...
El que no sé si faria seria crear-me una segona personalitat (un "Eduard") per seguir amb el blog obert quan he pensat en allunyar-me'n.
Un relat que fa pensar, eh?
Es un gran conte , la llàstima es que si respira massa realitat , però segur que d'aqui un temps apareixerà algun altre conte amb una realitat mes somrient.
Molt interessant el conte i els comentaris. Molt ben escrit.
estic radicalment d'acord en què escriure és una forma de venjança. De fet és una cita de Joan Fuster, que us repetisc de cap: "EScriure és tot això que vostés diuen, i a més a més, una forma de venjança"
M'ha agradat MOLT!
Interessant història, que podria ben bé ser veritat. Però m'ha agradat això de cedir el blog a algú, però fer-ho de veritat, no inventant-se una personalitat nova. Ho consideraré si mai alguna cosa m'impedeix seguir escrivint.
Els blogs "enganxen" i no són fàcils de deixar, la teva protagonista ho demostra clarament. Molt bo el conte!
Gràcies a tots pels vostres comentaris!
Feia temps que volia escriure un conte sobre blocs i blocaires i, al final, m'ha sortit aquest! Gràcies a la bajoqueta el puc compartir amb vosaltres.
Sembla que estem d'acord en moltes coses: en que l'escriptura és, entre altres coses, una forma de venjança; en que els blocs enganxen; i en que això de traspassar el bloc a un altre és una bona alternativa a tancar-lo per sempre...
De vegades està bé riure's d'un mateix (en aquest cas, com a blocaire), encara que sigui a base d'exageracions :)
Escriure és un bon exercici mental i enganxa com qualsevol addicció però aquesta és sana i aprenem moltes coses!
Original el relat!
Uau, introspecció psicològica, tema d'actualitat, ben escrit i final clavat. Molt bo.
Publicar un comentario