Cada jorn al caure la tarda, la Clàudia sortia una estona al jardí amb el seu cosí Albert,i la mare li deia cada dia el mateix:
- Mitja horeta Clàudia, que t’has de dutxar abans de sopar i és tard.
Abans d’acabar la frase ja era fora, sempre era el mateix... L’Albert l’esperava pujat a la bicicleta, i ella d’un salt seia sobre la roda del darrera i sortien corrents cap a l’olivera on s’amagaven cada capvespre a esperar al “Xicu”.
- No facis tant de soroll Albert, l’espantaràs i no vindrà – li deia la Clàudia mentre treia el cap entre els troncs – mira-te’l, ja és aquí.
El “Xicu” anava menjant les herbes del terra conscient de que com cada dia els dos xiquets eren allà darrera l’olivera. Li agradava sentir les seves veuetes xiuxiuejant, sabia que l’observaven i sabia que ells voldrien atansar-s’hi però no gosaven.
- Clàudia, ho has vist? – va dir l’Albert tot ajupint-se i estirant-la avall.
- Crec que si, però no pot ser.
- Però ho ha fet! Ens ha mirat. Ho he vist clarament, i ens ha somrigut.
Quan la Clàudia era a punt d’aixecar-se va fer un crit. El cap del “Xicu” era ben bé damunt dels seus i va espantar-se.
- No us espanteu – va dir el “Xicu”
L’Albert va agafar la mà de la Clàudia i va començar a córrer com un boig, però la Clàudia el va fer parar.
- Albert para! Per què correm? No ens ha fet res, i.... Parla!!! Au vine.
- Però que els cavalls no parlen!
- Bé doncs aquest si, au anem, a més tenim allà la bicicleta.
Poc a poc es van anar acostant i van adonar-se que el “Xicu” es posava molt content. Ells es miraven ben estranyats.
- Com és que parles? – li va dir la Clàudia.
- Us vaig a explicar un secret, però abans m’heu de prometre que mai, mai no ho explicareu a ningú.
Els dos van fer que si amb el cap i van creuar els dits apropant-se’ls als llavis i els hi varen fer dos petons.
- Clàudia, amunt que ja és hora de llevar-te – li va dir la mare petonejant-la....
- Mitja horeta Clàudia, que t’has de dutxar abans de sopar i és tard.
Abans d’acabar la frase ja era fora, sempre era el mateix... L’Albert l’esperava pujat a la bicicleta, i ella d’un salt seia sobre la roda del darrera i sortien corrents cap a l’olivera on s’amagaven cada capvespre a esperar al “Xicu”.
- No facis tant de soroll Albert, l’espantaràs i no vindrà – li deia la Clàudia mentre treia el cap entre els troncs – mira-te’l, ja és aquí.
El “Xicu” anava menjant les herbes del terra conscient de que com cada dia els dos xiquets eren allà darrera l’olivera. Li agradava sentir les seves veuetes xiuxiuejant, sabia que l’observaven i sabia que ells voldrien atansar-s’hi però no gosaven.
- Clàudia, ho has vist? – va dir l’Albert tot ajupint-se i estirant-la avall.
- Crec que si, però no pot ser.
- Però ho ha fet! Ens ha mirat. Ho he vist clarament, i ens ha somrigut.
Quan la Clàudia era a punt d’aixecar-se va fer un crit. El cap del “Xicu” era ben bé damunt dels seus i va espantar-se.
- No us espanteu – va dir el “Xicu”
L’Albert va agafar la mà de la Clàudia i va començar a córrer com un boig, però la Clàudia el va fer parar.
- Albert para! Per què correm? No ens ha fet res, i.... Parla!!! Au vine.
- Però que els cavalls no parlen!
- Bé doncs aquest si, au anem, a més tenim allà la bicicleta.
Poc a poc es van anar acostant i van adonar-se que el “Xicu” es posava molt content. Ells es miraven ben estranyats.
- Com és que parles? – li va dir la Clàudia.
- Us vaig a explicar un secret, però abans m’heu de prometre que mai, mai no ho explicareu a ningú.
Els dos van fer que si amb el cap i van creuar els dits apropant-se’ls als llavis i els hi varen fer dos petons.
- Clàudia, amunt que ja és hora de llevar-te – li va dir la mare petonejant-la....
*
autora: Anna V., blog Coses i altres coses
*
11 comentarios:
És tant bonic l'innocència quan som menuts... no l'hauríem de perdre mai, no?
Moltes gràcies Anna!
Ai!! Era un somni!! :-))
D'acord... per aquesta vegada tan sols era un somni jeje però que estiguin atents la Clàudia i l'Albert que potser algun dia el Xicu els hi parli de veritat :-))
Totalment d'acord amb Bajoqueta. Aquesta innocència infantil és un tresor. Hauríem de mirar de conservar-ne una mica :-)
Molt bonic, Anna, m'has fet recordar que quan el meu fill tenia 5 o 6 anys, parlava amb els cavalls. No era ben bé que els cavalls parlessin, clar! era ell que imitava el crit dels cavalls i aconseguia sempre que el contestessin. Tenia facilitat per parlar amb tots els animals. El contestaven els ocells, se li acostaven els pitroigs fins a menjar del seu berenar, li contestaven les oques, els cavalls... s'ha fet gran i crec que ja no parla amb els animals, però tampoc us ho podria assegurar.
O sigui que crec que té raó l'Assumpta, un dia el Xicu els podria parlar de veritat.
Escolteu be. No noteu que el vent ens parla d'un món...magic? Gràcies per pendre un aigua màgica a la taberna encantada.
Una història senzilla i amb màgia. Molt bonica. Felicitats!
Senzilla però encisadora, molt bonica. De vegades m'agradaria tornar a la infantessa i aquesta vegada ho he aconseguit, gràcies.
Amparant-nos en els somnis, podem viure vertaderes històries. Anton.
Hi ha cops que ens agradaria no despertar i quedar-nos en aquell somni tan hermós.
MOlt bo relat, enhorabona
Gràcies per els vostres comentaris. Si que hauríem de guardar un xic d'aquella innocència de la que gaudíem en la nostra infància, tot ens aniria millor... Petonets a tots i totes, i gràcies.
Molt bonic,Anna! Un conte preciós.
Ostres, jo que ja m'esperava la història del cavall parlaire! Molt maco, la innocència dels nens, segur que ara pensarà que el cavall parlar de veritat i ja no se'l mirarà igual.
Publicar un comentario