viernes, 12 de junio de 2009

12.- Una part del món

Caminava pels carrers empedrats de la plaça, arrossegant els peus amb desgana per cada cop que la deixaven sortir. Sempre trista.
Sortir al carrer era l’adonar-se de tot i de res. Ho veia tot, això si, cotxes, nens, arbres, ocells...

Podia notar fins i tot el fred damunt la seva pell, la xafogor de l’estiu, les petites gotes de la pluja, els ruixats, el vent, la claror, els colors, les olors, la tremolor dels trens.
Imatges i sensacions sota un profund silenci. Un silenci que en la vida l’havia escoltat.
Com podia arribar a d’escriure’l si mai havia tingut per referència el soroll?

Allò només era una part del món, el seu i el dels seus companys i prou. Un món on ella només es dedicaria a trepitjar i a mirar.
Orfe de pares, el seu oncle va decidir treure’s el problema de sobre, ingressant-la en una escola de sords muts.
Allà la va deixar.

Ho tenia tot, tot menys la veu. Un cos preciós, uns ulls potents i radians, unes mans suaus i boniques, però sempre pensava que per l’única cosa que les podia fer servir, era per parlar a base de gestos i demostrar emocions. Per acariciar, estimar...
Però per ella, tot plegat eren paraules escrites, llençades a l’aire o al damunt d’algun paper.

Com li podria fer escoltar ara, a aquella nena, la seva filla, que passats un grapat d’anys, tenia entre els seus braços, alguna mena de cançó o explicar-li algun conte, perquè se li adormís? Com li podria fer arribar la seva veu com qualsevol altra mare?

El millor conte que li va poder explicar dia a dia, va ser tot allò que ella no havia pogut escoltar mai: la remor dels cotxets, el moviment de la vida, el de la gent quan cada nit li obria les finestres.
D’aquesta manera, va poder escoltar com el seu silenci prenia forma, entre els somriures i les rialles damunt dels llavis de la seva filla.
*
autora: Anna Portell, del blog Mortadel·la casolana
*

21 comentarios:

bajoqueta dijo...

Em llegeixo els contes quan els envieu, i també un altre cop lo dia que es publiquen. I el teu me va agradar molt al rebre'l per tot lo que significava. Ara, al tornar-lo a llegir encara m'ha agradat més. Gràcies per participar!

Kudifamily dijo...

Uau!!
Senzillament preciós.
Emotiu.
Tendre.
Especial.

Felicitats Mortadel·la!!!!

(bajoqueta meua, la meva inspiració està un xic entelada aquests dies... sort que encara me'n queden uns quants de marge, hehe)

Assumpta dijo...

Caram!... Però ara, si té una nena preciosa, pot ser molt feliç. Espero que el somriure de la petita la faci somriure també a ella... moltes vegades :-)

Núr dijo...

És preciós! M'agrada la idea de l'esforç que fa la mare per ensenyar a la seva filla una cosa que ella mai no ha conegut, en comptes «d'amagar-l'hi». És veritablement preciós! I el detall del somriure de la filla del final m'ha agradat especialment!

Carme dijo...

D'acord amb tots i especialment amb la Núr... un final molt bonic amb unes paraules molt ben trobades.

rebaixes dijo...

Com una persona que sent el seu interior, però no el pot exterioritzar per els altres,
Pressoner Sempre la veu i la oida empressonada
Et felicito, moltes sensacions ens has portat. Anton.

Patrícia Montañés dijo...

Què emotiu... M'ha agradat molt! Bajoqueta, la teva iniciativa està triumfant! Felicitats!

Jordi dijo...

M'ha agradat molt! Trist al començament, però alegre al final!

kweilan dijo...

Jo també comparteixo el que s'ha dit fins ara. És una història de superació i d'amor. Molt bonic!!!

Josep M. Sansalvador dijo...

Ho veus, Mortadel·lota, com sí que funciona ? Ja t'ho vaig dir jo i a tothom agrada molt.
Som-hi !

Mortadel.la dijo...

Moltes gràcies... Moltes gràcies a tots i a totes, de veritat.... i no dic res més perquè soc una mica, tímida?
En fi... Bajoqueta, gràcies a tu també per acceptar-lo i gràcies Salvatore per animar-me.
Quan m’hi vegi en cor, ja n’escriuré un altre. Un petonàrro per tots!

XeXu dijo...

Que maco. Una història amb un transfons trist, però que amb la força i la voluntat de la protagonista es torna preciosa. Bon relat!

garbi24 dijo...

Un gran relat on en podem treure , que en aquesta vida mai es pot llençar la tovallola i que finalment sempre trobem el costat bo de les coses .
Felicitats !!!

Angle dijo...

Un relat que et deixa sense paraules. Tan de bó el pogués desciure amb uns gestos d'admiració i aprovació.
Enhorabona, molt bon relat

bajoqueta dijo...

Kudi, ja ho tinc assumit, que ens abandonaràs pel de dins de la panxeta snif i ens deixaràs aquí sense un magnífic conte snif.

Mortadel·la, com no havia de publicar-lo si era tant tendre? Ale señora indecisió disfruta del teu moment de fama :)

Marta dijo...

Un conte molt bonic i molt ben escrit. Felicitats!

Els del PiT dijo...

M'has fet pensar en quanta gent hi haurà a la Catosfera que senti el mateix que la protagonista. Quanta gent no podrà escoltar un arxiu de so penjat en un post, però podrà comentar i estar involucrada. Efectivament són una part del món.
Gràcies Anna!
;-)

Moltes gràcies pel relat, ha estat un plaer, bonica.
:)

Mortadel.la dijo...

Els del Pit? He pensat... i aquests, qui coi són!
Ahhhhhhhhhh! Anna! Els de Personal i Transferible, amb aquells que aquest mateix dissabte vaig pensar: tinc nous inquilins a casa! Dos Agapornis... i clar, vaig llegir el vostre post, el “Ha deixat de piular” amb el que ho sento, però em vaig partir de riure. I com sempre, que no sé que em passa, vaig deixar un comentari que no sé ni a qui el vaig arribar a enviar. Però a vosaltres segur que no. Em passa amb un grapat de gent...
Res, que encantada de llegir-vos o llegir-te. Per cert, són mascle i femella, quan criïn, avisaré als teus fills...jejejeje... son una monada aquestes bestioles.
Marta, em voldries dir quin nom és el del teu bloc? de fet, és que no me'n sé ni un de nom de tots els que heu escrit comentari...
Gràcies als dos i a tos!

Els del PiT dijo...

Aaaaah!!! Per un moment en llegir això dels agapornis he pensat que et referies a nosaltres, oi avi?
Sí nano, m'ha ben espantat, hi hi...
Ja disculparàs la nostra ignorància ocellaire i ni se t'acudeixi avisar els meus fills de la cria, ara estem negociant amb un tractant de nyandús albins, que diu que mengen poc...
;-)

I no bonica, no hem rebut cap comentari teu respecte al canari del nano, però no passa pas res, eeh?

Mortadel.la dijo...

I és que no ser com collons (perdó) fer-ho!!!!
Ara, però, ja tinc dos inquilins més a casa, total, quatre de nous en un no res, dos dies? a tu i al avi! que mengeu molt?

Els del PiT dijo...

Quatre en dos dies?!? Superes totes les espectatives...
D'aixòooo... mmm... l'avi és qui menja més, jo sóc com un ocellet...

Sí, tot el dia picant d'aquí picant d'allà, hi hi...