*
En Pau era un petit vailet que vivia al camp amb els seus pares. Cada nit, abans de dormir, mirava les estrelles a través d’una finestra de la seva habitació. L’espectacle el fascinava i somniava en visitar-les algun dia. Però per sobre de totes, se n’estimava una de concreta, una que per ell brillava amb llum pròpia més que qualsevol altra. No sabia com es deia, però cada nit parlava amb ella i s’adormia mirant-la. De dia la trobava a faltar. No veure-la en despertar-se cada matí l’entristia, però ell sabia que algun dia podria arribar a la seva estrella i tenir-la sempre amb ell.Als seus pares al principi els feia gràcia, però després es van preocupar per l’obsessió del nen. Miraven d’explicar-li que els estels no es poden abastar, que són molt lluny i que per això es veuen tan petits, però que, en realitat, són molt grans i molt calents. Però res convencia en Pau i es passava les nits mirant la seva estrella.
Fins que un dia, aquell petit punt de llum va començar a créixer davant dels seus ulls emocionats, es va anar fent gran, s’acostava! En Pau va tenir por que les coses que li explicaven els pares fossin veritat, però estava tan il·lusionat que no li importava. En un tres i no res, fora la seva finestreta hi tenia un ens de llum pampallugejant que li va dir que el coneixia i que volia ser amic seu, que no podia deixar passar un dia més sense venir-lo a trobar. Feia tant temps que el veia des d’allà dalt…
Des d’aquell moment, cada nit començava la felicitat de’n Pau i la seva estrella. Ella li explicava coses del cel i ell de la terra, i així van anar forjant una amistat que va durar i durar. Mai més no es van separar, però no podien explicar que, en relitat, si ho desitges, pots arribar a les estrelles, o arriben elles a tu. Per això no ho van dir a ningú.
En Pau era un petit vailet que vivia al camp amb els seus pares. Cada nit, abans de dormir, mirava les estrelles a través d’una finestra de la seva habitació. L’espectacle el fascinava i somniava en visitar-les algun dia. Però per sobre de totes, se n’estimava una de concreta, una que per ell brillava amb llum pròpia més que qualsevol altra. No sabia com es deia, però cada nit parlava amb ella i s’adormia mirant-la. De dia la trobava a faltar. No veure-la en despertar-se cada matí l’entristia, però ell sabia que algun dia podria arribar a la seva estrella i tenir-la sempre amb ell.Als seus pares al principi els feia gràcia, però després es van preocupar per l’obsessió del nen. Miraven d’explicar-li que els estels no es poden abastar, que són molt lluny i que per això es veuen tan petits, però que, en realitat, són molt grans i molt calents. Però res convencia en Pau i es passava les nits mirant la seva estrella.
Fins que un dia, aquell petit punt de llum va començar a créixer davant dels seus ulls emocionats, es va anar fent gran, s’acostava! En Pau va tenir por que les coses que li explicaven els pares fossin veritat, però estava tan il·lusionat que no li importava. En un tres i no res, fora la seva finestreta hi tenia un ens de llum pampallugejant que li va dir que el coneixia i que volia ser amic seu, que no podia deixar passar un dia més sense venir-lo a trobar. Feia tant temps que el veia des d’allà dalt…
Des d’aquell moment, cada nit començava la felicitat de’n Pau i la seva estrella. Ella li explicava coses del cel i ell de la terra, i així van anar forjant una amistat que va durar i durar. Mai més no es van separar, però no podien explicar que, en relitat, si ho desitges, pots arribar a les estrelles, o arriben elles a tu. Per això no ho van dir a ningú.
*
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
13 comentarios:
Un conte molt tendre :)
Mai hauríem de perdre esta il·lusió que teníem quan erem menuts per petites coses.
Jugar en coses que després és poden tornar reals, com la amistad
que no tingui desencís qun vegi la realitat. Anton.
Tan sols la innocència d’un nen pot aconseguir l’amistat d’una estrella fent realitat el somni.
M’ha agradat moltíssim el final... Jo tampoc ho diré a ningú, guardaré el secret... ssssshhh :-)
Tendre, tendre! Una mica com aquella frase de si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma, no?
Els romàntics sempre s'enamoraven d'un impossible. En aquesta història teua el romàntic aconsegueix allò que no està a l'abast perquè té fe, té il.lusió.
Un relat molt bonic, XeXu. I m'ha agradat molt com està escrit també.
tendre i amb una bona "moralina"
Molt bonic! Desitjos, somnis i realitats, que es barregen ben barrejats... per què no? Els somnis sempre acosten realitats.
Tinc una neboda petita q sempre vol veure la lluna i els estels!Li explicaré el teu conte! :)
Tot una mostra d'imaginació, el que es diu un conte de veritat.
Enhorabona.
Enhorabuena,
Me he sentido arropada por el cielo y las estrellas. Sigue escribiéndonos.
Un conte molt bonic! I, sí...jo també ho dic, molt tendre. Però et fa endinsar el la innocència i sentir-te una mica millor.
Com arriben a acompanyar-nos les coses que mirem de petits per la finestra! Jo diria, que ens acompanyen tota la resta de la vida. Amb elles, se’ns dispara la imaginació i el somni.
A un nen un estel, a un altre, la lluna... Els coloms...
Felicitats Xexu... m’has fet recordar i és de les coses que m’agraden fer.
En Pau i la seva imaginació desbordant...
Bon conte i d'acord amb la moralina que diu la blogaire més joveneta.
;-)
Que bonic és veure el món amb ulls d'infant! Hi hi hi...
:)
Publicar un comentario