jueves, 18 de junio de 2009

18.- Daltabaix

*
Ell estava feliç, acabava d’enderrocar a la seva màxima competidora, que deixava a la seva eterna rival en la més absoluta misèria, amb el qual ell multiplicaria el seu benefici amb l’adquisició d’un bon grapat de clients, ferms pagadors i consumidors del seu producte. Tot i gaudir del triomf, li sabia greu que una dona tant atractiva es veiés obligada a començar de zero.
Viure en l’opulència es fàcil, per un home solter de bon veure, i amb el seu optimisme contagiós, no va tardar gaire en descobrir el plaer dels cotxes, restaurants, hotels de luxe i que botigues d’èlit l’esperessin amb els braços oberts disposats sempre a complaure els gustos de la acompanyant de torn.
Tothom sap, que pujar ràpid es sinònim de caure estrepitosament en el barranc del fracàs. Les casualitats ajudades per la caiguda insistent del mercat borsari va tocar de mort l’empresa, amb poc temps va passar de tot a res, al trobar-se que entre impagats, caiguda de vendes i pèrdues financeres, varen ensenyar-li uns números desgraciadament a favor del banc.
Arruïnat, sense poder suportar que tothom observés el seu declivi, va optar per enfilar-se muntanya amunt, endinsant-se en un bosc cada cop més espès i fosc, en el seu inconscient ja es perfilava l’idea d’acabar amb tot, deixar aquesta vida .
Una veu suau, el va despertar, arraulit sota un arbre que prou feines li havia aguantat la humitat de les primeres nits fredes de tardor, aquella persona que ell mateix enviava a la ruïna feia poc més de dos anys, li estenia una mà, i amb to conciliador li deia, tu em vares treure d’un lloc que jo mai hauria sabut sortir, per donar-me la llibertat que he après a viure, si me’n dones l’oportunitat et puc ensenyar a viure amb qualitat i no amb quantitat.
Ella el va acompanyar a la seva particular casa pairal, una petita cova al recer de les inclemències del temps, amb una magnifica vista sobre el jardí de centenars d’hectàrees, d’un bosc de qui sap on.
*
autor: Garbi24, del blog Garbi24
*

10 comentarios:

bajoqueta dijo...

Ai quin susto! Que blogger no sé que ha fet que no ho havia programat a les nou. Ara ja està :)

Els diners no donen la felicitat, i quan més amunt s'està més mal fa la caiguda, hi tant. Segur que ara serà molt més feliç :)

Gràcies per participar!

rebaixes dijo...

Contar-ho podem possar-ho finet o escabrós, però palpar-ho en propia carn, ja és un altre mon.
L'escriure, com ser actor o altres professions porta implicada aquesta particularitat que podem experimentar, i quan ens treiem la careta som uns altres per tornar a rel·latar altra història. Bon treball.Anton.

Assumpta dijo...

Ostres!!! M'ha agradar molt!!

És un exemple clar de com és la vida moltes vegades: fàcil acostumar-nos a les coses bones, a "tenir", a ambicionar més i més...

En aquest cas s'afegeix una gran falta d'escrúpols: si per aconseguir aquest benestar he d'aixafar al rival, doncs l'aixafo...

I m'encanta la descripció de com tothom et somriu quan portes calers, totes les portes s'obren, tothom et fa reverències... però quan no tens res la gent et mira amb menyspreu.

I al final, la comprensió de que més val "ser" persona que "tenir" molt.

Marta dijo...

Una bona història. La vida sempre et posa a lloc, si et deixes, sempre t'ajuda.

kweilan dijo...

Un bon relat. De vegades es pot canviar per on et porta la vida i anar a millor.

Arisdot dijo...

Es trist entendre que l'equilibri és difícil, gairebé impossible. Tan si creus valer el que tens, com si creus valer el que ets, la insatisfacció ens acompanya sempre. Aquesta es una taula sempre coixa.

Jordi dijo...

La societat d'avui en dia la podríem resumir en: diners, diners, diners i aparentar. Per desgràcia, és clar! La sort que tenim els que no estem tant a dalt és que cas de caure, la patacada no és tant dolorosa!! ;-)

XeXu dijo...

Una bona història, cíclica, i un munt de lliçons que hauria d'aprendre aquest bon home. Esperem que les aprengui per aprofitar la segona oportunitat que la vida li dóna.

Angle dijo...

La ajuda et pot arribar de la persona menys pensada, en aquest cas obrint-te els ulls a un nou món, o al menys fent que el vegis amb unn nous ulls.
Veig aquesta història com la antítesi de la fàbula de la sigarra i la formiga. Sempre em va fer ràbia la formiga, tan fanera i egoista. Pot ser hauríem de ser una mica més sigarres i no pensar tan sol en la acumulació de bens i riqueses i dedicar-nos una mica més a contemplar el jardí des de la cova.
Enhorabona, molt bon relat.

Els del PiT dijo...

Caram!
Et felicito per la història i desitjo que, malgrat acaba força bé, no tingui res d'autobiogràfica (perquè no et crec capaç de deixar algú en la absoluta misèria).
:-)