lunes, 15 de junio de 2009

15.- Només per tu

*
Ana i jo ens vàrem casar joves, sense esperar a futur econòmic més estable. Acabats de casar ens vàrem mudar a un petit apartament en la capital. Per aquell temps jo era un aspirant a escriptor. Escrivia compulsivament, encara que no aconseguia publicar, només petites col·laboracions en revistes de poc tiratge. Per les nits li ensenyava a Ana les pàgines mecanografiades amb la vella Underwood, repletes de notes manuscrites als marges. Ella acostumava a llegir-les en silenci, al costat de la finestra, la qual donava al parc. Jo l'observava, atent a qualsevol gest seu. Amb el temps vaig aprendre a interpretar-los. Si recollia les cames sobre la butaca era el millor senyal, li agradava; si per contra, jugava distretament amb els seus rínxols embullant-los en els dits, era el pitjor, s'avorria. Quan acabava, deixava les fulles parsimoniosament sobre la tauleta de cirerer mentre jo esperava ansiosament els seus comentaris. Després, discutíem sobre els continguts, formes i estructures dels escrits, rellegint-los els dos tirats sobre el llit.
Les seves contribucions eren vitals per a mi. Ana era la meva musa i el meu crític personal alhora. Aquest ritual va perdurar durant anys i al mateix temps que la meva confiança com escriptor i les oportunitats de publicar creixien, va anar creixent també en mi la creença que només escrivia per a assolir la seva acceptació i pel mer plaer d'observar-la mentre llegia, cercant un somriure seu mentre ho feia. Què dir del plaer que experimentava jo quan Ana es reconeixia en alguna actitud dels meus personatges femenins, en la forma de caminar, de parlar...
¡Quants matins vam recollir els folis espargits sobre el llit i al seu al voltant! Molt després que s'anés per a sempre, i encara ara, que m'he convertit en un escriptor reputat, que la Underwood jeu en algun racó de l'armari, jubilada per un processador de textos, encara que visqui en un espaiós àtic i per la finestra ja no es vegi el vell parc, segueixo deixant els escrits acabats d’imprimir sobre una tauleta al costat de la finestra quan em vaig al llit. Alguns matins tinc la impressió que els folis estan lleugerament més desordenats i arrugats.
*
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
*

19 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un conte molt trist segons com el mires, i que deixa un regust d'esperança.

Moltes gràcies per participar!

Jesús M. Tibau dijo...

ens agrada agafar-nos als petits rituals amb què ens vam iniciar en la vida

Assumpta dijo...

Em fa moltíssima il•lusió llegir aquest conte en la seva “versió catalana” i he de dir que em sembla tan maco, o més encara, que ja m’ho va semblar en castellà :-)

L’amic Angle i jo ens varem conèixer fa quasi quatre anys en “altres móns internautes”, llocs on també es podien escriure contes, on també hi havia gent que animava a desvetllar la imaginació.

Una vegada, una noia panamenya va proposar fer contes per Sant Valentí on es narrés una història d’amor, i aquesta va ser l’aportació d’en Joan (Angle)... el vaig llegir i em va emocionar: la manera en com descriu les reaccions d’ella, el fet com ell valora més que res els seus comentaris, la seva acceptació i com ara, que s’ha quedat sol, canviaria tot l’èxit assolit pel fet que Ana tornés a ser al seu costat, llegint els seus folis...

Quan Bajoqueta va tenir aquesta idea magnífica d’un blog en que ens expliquéssim un conte diari, vaig animar a Angle a participar... i quan va acceptar em da donar una alegria!!

Bajoqui va donar-li “permís” per publicar contes ja escrits sempre que es cenyissin als requisits del “blog-365” i jo vaig esperar que aquest fos un dels seus relats que adaptés: Crec que, a part de traduir-lo, hi ha algun altre canvi, potser l’ha hagut de retallar una mica (pel número de paraules) doncs el recordava lleugerament més llarg... Però el resultat final em sembla igualment magnífic.

Et felicito de veritat, i m’alegra molt que sigui precisament amb aquest conte que es produeixi una mica la “presentació oficial” del teu nou blog en català, des de Mallorca, un nou blog de la catosfera :-)

Mortadel.la dijo...

Particularment exquisit, dolç i entranyable relat.
Ho he vist tot, sobre tot, els rinxols de l’Anna mentre llegia....
Aquí, a casa, fem el mateix i potser per aquest motiu, m’hi he sentit tant identificada.
Preciós conte, molt i molt bonic... si sabés com descriure el sentiment que m’ha deixat!
Però encara no en sé prou... Serenor, amor... es copsa tot. Felicitats.

Carme dijo...

Trist, però molt tendre i molt bonic.

P-CFACSBC2V dijo...

Hi ha petjades inesborrables! Curiosament, el títol m'ha transportat a aquesta cançó.

garbi24 dijo...

Sempre fa mal perdre el millor critic que tens i més si es company de llit . M'agrada

kweilan dijo...

És un conte trist però tan bonic...

XeXu dijo...

Potser és trist, però jo l'he trobat preciós, m'ha agradat molt com està escrit. Un gran relat, el nivell millora dia a dia!

Patrícia Montañés dijo...

uf, què dur... M'ha fet tenir nostàlgia d'aquesta dona que ha marxat...

Marta dijo...

Molt bonic! Tots els que escrivim tenim algú a qui mostrar els nostres escrits així que surten del forn.

Angle dijo...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Com diu l'Assumpta, el relat té uns anys (prometo escruire'n algun d'original més endevant). L'he tingut que reduir pràcticament a la mitad de paraules per a ajustar-me a les bases proposades per Bajoqueta i em temia que aquesta reducció li fes perdre part del seu significat. Crec que no ha sigut així, i que tant els sentiments com sensacions pretinguts us han arribat sense manques. L'esperança a Bajoqueta, el rituals a Jesús, la il·lusió d'Assumpta, la serenor a Mortadel·la, la tendresa a Carme, els records a P-CFACSBC2V, la companyia a garbi24, la tristor a kweilan, l'hermosura a Xexu, la nostàlgia a Patricia, el compartir de Marta... m'heu fet sentir totes aquetes sensacions, fins i tot més fort que quan el vaig escriure.
Gràcies de tot cor, a tots.

Joan.

Assumpta dijo...

Uaaaaaau, t'ha quedat maco fins i tot el comentari :-))

ArisDot dijo...

Bajoqueta, una iniciativa brillant!!!
Crec que tenim una petita debilitat comú, m'ho ha semblat fent el tafaner entre les teves pàgines.
Per això hi ha quelcom que vull compartir amb tu. Vejam si t'agrada.
http://www.fotolog.com/arisdot/35252549

bajoqueta dijo...

Arisdot, molt xulis les fotos, que ho dius per los fars? jeje.

Ma-Poc dijo...

Té un punt de tristesa que el fa captivador... M'agrada!

Mortadel.la dijo...

I és que no me'n puc estar de tornar-me’l a llegir...

Els del PiT dijo...

Em trec el barret (si és que mai n'he tingut cap...)

De cap no n'has tingut mai, nano, ja t'ho asseguro jo...

M'ha fet especial gràcia llegir la primera part perquè fa uns vint anys vaig viure una experiència similar amb la meva dona. Afortunadament ella encara és al meu costat malgrat que mai he publicat la novel·la que escrivia en aquell temps (ni ho faré), però les estones en les que ella llegia els folis escrits del dia eren tan especials com descrius de manera excel·lent.

I que vint anys després continues essent aspirant a escriptor, eh? Hi hi hi...

Sí, avi...

PS: Final absolutament colpidor.
:-)

Anónimo dijo...

Molt ben captats els moments de l'espera de la crítica i les mirades plenes d'amor del criticat.

Luguca