Com aquelles tardes infinites, un whisky & gingerale i una cigarreta són l’attrezzo de la meva obra de teatre, algú s’ha encarregat de posar música. Faltes tu. Sense tu, la meva boca no té el mateix gust. Torno a glopejar la beguda - Amaral dins la gola- i sí, definitivament li manca el teu bes; em podria posar de mal humor, però no, només és el record d’una obra de teatre, una més de les meves que ha finit. Ni tan sols era nostra, era la meva, tu només feies cada vespre un assaig.
La meva obra era magnífica, tu entraves en escena, jove, alt i ben plantat; el perfecte galà. T’havia triat per la teva veu, masculina, amb cadència, encisadora. Vares captar perfectament el que marcava el guió, estaves esplèndid en el teu paper!
El text el vas aprendre ràpid, de nit, pels carrers mullats després de mitja nit, en noctàmbules floristeries, darrere les bambolines, en un bar, en una habitació robada al temps, entre llençols prestats. Sí, no fou difícil fer-te aprendre el teu paper, però fou impossible fer-te representar l’obra un cop assajada fins l’avorriment. Paties pànic escènic.
Fou inútil que et repetís que el nostre públic ens esperava, que portàvem anys preparant l’estrena.
Passejàvem les teves excuses en un cotxe vell per la part alta de Barcelona. Jo d’esma, tu caracteritzat d’un altre. Impotent vaig baixar del vehicle i et vaig abandonar per sempre, amb tot de retrets, però per sempre.
Maleïdes les hores que vaig perdre en un assaig inútil per crear-te!
Aleshores va venir la depressió, el qüestionar-m’ho tot. La meva vàlua com a escriptora d’obres de teatre, com a dona.
Em sento culpable, he arribat a pensar si no et vaig dedicar tot el temps que et calia, potser hauríem d'haver estudiat el teu paper des d’un altre angle o fer algun taller d’expressió corporal per potenciar la teva autoestima o anar plegats a un curs de dicció. No sé.
Crec que més val que sigui positiva; cal cercar una nova “inspiració”, buido la copa i demano al bàrman una altra del mateix, whisky & gingerale.
És que en el fons en tinc molta de vocació.
*
La meva obra era magnífica, tu entraves en escena, jove, alt i ben plantat; el perfecte galà. T’havia triat per la teva veu, masculina, amb cadència, encisadora. Vares captar perfectament el que marcava el guió, estaves esplèndid en el teu paper!
El text el vas aprendre ràpid, de nit, pels carrers mullats després de mitja nit, en noctàmbules floristeries, darrere les bambolines, en un bar, en una habitació robada al temps, entre llençols prestats. Sí, no fou difícil fer-te aprendre el teu paper, però fou impossible fer-te representar l’obra un cop assajada fins l’avorriment. Paties pànic escènic.
Fou inútil que et repetís que el nostre públic ens esperava, que portàvem anys preparant l’estrena.
Passejàvem les teves excuses en un cotxe vell per la part alta de Barcelona. Jo d’esma, tu caracteritzat d’un altre. Impotent vaig baixar del vehicle i et vaig abandonar per sempre, amb tot de retrets, però per sempre.
Maleïdes les hores que vaig perdre en un assaig inútil per crear-te!
Aleshores va venir la depressió, el qüestionar-m’ho tot. La meva vàlua com a escriptora d’obres de teatre, com a dona.
Em sento culpable, he arribat a pensar si no et vaig dedicar tot el temps que et calia, potser hauríem d'haver estudiat el teu paper des d’un altre angle o fer algun taller d’expressió corporal per potenciar la teva autoestima o anar plegats a un curs de dicció. No sé.
Crec que més val que sigui positiva; cal cercar una nova “inspiració”, buido la copa i demano al bàrman una altra del mateix, whisky & gingerale.
És que en el fons en tinc molta de vocació.
*
autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra
foto cedida per: Joan A. Febrer
*
9 comentarios:
Un actor que no va ser la seva feina interpretant el seu paper, quina llàstima!
O també potser és que ella ho volia tot massa perfecte, no?
Gràcies per participar!
No saber escollir el personatge o no saber escollir l'actor o no saber... més que beure les pocions que ens porten il·lusions però no realitats. Fràcàssos amuntegats que al final ens ofegaran. Quina llàstima. Anton.
Que ben escrit, se m'ha fet visible tota l'escena del relat, i fins i tot les cares i les accions dels personatges. Una bona història, molt ben explicada. I cíclica, que sempre queda molt bé!
La vida i el teatre no són gaire diferents. A tots dos hi ha personatjes que ens fallen, papers mal escollits o castings mal fets.
Molt bon relat, només hi sobra una cosa, el gingerale, enhorabona.
Moltes gràcies pels vostres comentaris.
Molt ben escrit. L'he llegit amb molt interès i m'ha agradat.
Està escrit en un tó molt personal, com qui explica una confidència... M'ha agradat!! :-))
bonica, el teatre, la vida, tot el mateix, jocs de màscares. però insistim en l'intent de trobar-nos l'essència i estimar-la.
m'alegro MOLT que continuïs amb la vocació d'escriure :-) encara que no sigui teatre!
petons,
teia
Me gusta como juegas con las palabras, no sobra ni una.
Publicar un comentario