jueves, 25 de junio de 2009

25.- Un bocí de mar

En Sergi, observava, embadalit el seu trosset de mar: hi havia una pedra grossa i rodona d’un color gris no gaire fosc, hi havia un eriçó de color gris violeta i força més d’una dotzena de peixets diminuts que no paraven de bellugar-se cap aquí cap allà.

L’Aleix, el seu germà gran, anava amb el salabre, amunt i avall amb cara d’entès, fent la seva feina. Ell no estava pas per badar ni per a contemplacions, havia d’estar pendent de tot, pescar és una cosa important.

Però en Sergi, esperava el moment oportú, si podia ser que l’Aleix no el veiés. A vegades se’n reia d’ell i de les seves coses. Vigilava el seu trosset de mar, content i il·lusionat. L’Aleix li va portar, unes quantes petxines, i se’n va tornar un altre cop a pescar de nou.

Aleshores, en Sergi, veient-lo prou lluny, va buscar dins de la butxaca i en va treure un peixet de goma d’esborrar de color blau, i el va ficar dins de la galleda que contenia el seu trosset de mar. El peixet de goma va anar baixant lentament per dins de l’aigua. En Sergi va saltar d’alegria! El seu peixet també nedava!

- S’ha cansat, pobret, ara s’ha aturat al fons a descansar. Que content està d’haver trobar uns quants amics!

I així en veure que el seu peix ja no tornava a pujar, el va agafar amb cura, se’l va ficar a la butxaca altre cop i abocant la galleda a l’aigua, va retornar el seu bocí de mar, a la mar. I quan es va adonar que el seu germà el mirava, va fugir corrents cap a casa, abans que pogués atrapar-lo.
*
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments
*

12 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un relat molttt tendre, et fa venir ganes d'abraçar a este xiquet que s'il·lusiona en petites coses.
Gràcies Carme!

Marta dijo...

Jo també colliria un bocí de mar i me'l enduria a casa, si podés ser.

Assumpta dijo...

Ohhhhh!! quin nen tan dolç!! :-)) La fantasia dels infants!! si la poguéssim tenir sempre!

I que maco el germanet gran que li porta petxines (jo crec que ja veu que està fent alguna cosa, però dissimula... fins no fa gaire ell també era petit)

Preciós el dibuix, Carme! :-)

Jordi dijo...

Jo un bocí de muntanya de primavera, a poder ser!! jejeje

Angle dijo...

Em fa recordar la inocència perduda, quan crèiem amb el Reis i de petites coses en podíem fer un món. Ara sembla que si no és amb l'última versió de la X-Box no hi ha res que desperti la imaginació dels nens.
Molt bon relat, enhorabona

rebaixes dijo...

M'ha sabut greu que retornés el seu bocinet de mar al mar gran. El mar gran en té molt de mar i un bocinet, que li importa...?Potser ara sabia que el seu peixet blau tenia la seva vida en el butxacó amb les petxines, les podriaacaronar sese que el seu germàho sabés. Anton.

kweilan dijo...

Un conte molt bonic i el dibuix porta el teu segell de manera inconfusible.Un relat preciós!

XeXu dijo...

Quina història més tendra, m'ha semblat molt i molt bonic. És impossible no tenir ganes de fer una abraçada immensa a en Sergi.

Carme dijo...

Gràcies a tots! M'alegro molt que us agradi! Una abraçada.

Jo com el Sergi com que ja he vist nedar una mica el meu conte, ja podria tornar el bocí del mar al mar...

Joana dijo...

Bocins de vida escampats arreu on hi hagi paraules enllaçades!
felicitats Carme!

Ma-Poc dijo...

Tendre, moooolt tendre :)!

Elvira FR dijo...

L'acabo de llegir....preciós el peixet de goma i el gest de tornar al mar el que és del mar...