5.- Metro

Entro al vagó blanc entre dues columnes de so (els meus auriculars). Miro a banda i banda. La noia de la samarreta caiguda que escriu en una llibreteta. M’hi assec al costat, intento endevinar-li l’escriptura, ràpida, furtiva. Es mossega la pell morta d’un dit i crec que se li ha escapat una mirada que s’adreçava a mi. Manipulo l’ipod, dec semblar interessant, o em penso que quedo interessant manipulant l’aparell a la recerca d’una cançó que s’adigui amb la noia que seu al meu costat. La llegeixo inspirada. Ella, tot de sobte, s’ha cansat d’escriure, desa el bloc i remena la motxilla sense treure’n res. Somriu, s’alça, escapa a la següent estació.
Una senyora retenyida m’assenyala.
—Jove, vigili, porta la bossa oberta.

Dissimuladament començo a buscar si he perdut alguna cosa.

*

autor: Allau, blogs The Daily Avalanche i Disseccionari

*