22.- L'orella

Es va quedar amb la boca ben oberta, com la d´una balena que s´empasa un vaixell.
Tot d´una, en mirar-se a l´espill es trobà sense orella. Començà a botar i picar i repicar, tot cridant i bramant, pegant cops a tort i dret.
Mentre, cridava i es preguntava com podria viure així, s´havia fet de nit i l´home va seure damunt del llit, abatut.
Pensava en la seua orella, que no estaria tranquil.la enlloc , que pot ser havia sortit del seu cap per escoltar alguna cosa i s´havia perdut.
- Les orelles no desaparèixen dels caps ,– va dir l´altra orella.
L´home va posar la seua mà al buit que havia deixat el seu apèndix. Encara no podia creure el que estava escoltant per l’única via de comunicació que li quedava amb l’exterior.
- Pot ser ha passat per la porta i l´agafat un gat – va dir l´home – pot ser siga el gat de la veina. Aniré a preguntar-li.
- Pensarà que et falta un bull – diguè l´altra orella.
- Probablement – va respondre – Però podria preguntar-li educadament: Senyoreta, podría mirar si el seu gat ha agafat la meua orella?
- Com es diu? - diguè la orella dreta
- Qui? – va respondre
- La teua orella esquerra – diguè.
- No conec el seu nom – contestà l´home.
- Doncs, dubte que la veina puga respondre la teua pregunta. El seu gat col.leciona orelles, per això jo segueix enganxada a tú. No m´agraden gens els gats .
Llavors, l´home es va preguntar perquè precisament a ell li havia passat això, mentre li preguntava el nom a la orella dreta.

*

autora: Dolors, del blog Menjalletres

*