martes, 9 de junio de 2009

9.- El menut i el vell

*
Al menut i al vell en la seva excursió a la muntanya se’ls havia acabat l’aigua de la cantimplora.
- A prop hi ha una fonteta a veure si la trobes...
El menut amb una corredissa per els caminals dels horts es planta en el toll. Allí es posa de genolls com si pregués... Com beu el pillastre.
El vell que arriba amb sa cama bona, la crossa, compren que el menut ja està satisfet. :
- T’has tornat una cabreta, veritat? Ara salta contenta que ja estàs tipa. Ai, carallet. Així com erets sol, haguessis anat amb els teus companys, potser, a hores d’ara estaries més mullat que un poll, per que algun d’entremaliat al veure’t de genolls, una empenta i al mig del bassal hauries fet cap i xorrant d’aigua com en un bany.
El nin s’ha quedat parat, ja que es creia que l’operació de beure l’havia fet de meravella.
Ara veuràs com has de beure en eixos casos.- el iaio va per cloure les mans i ajupint-se les enfonsa en el clot i juntes les treu amb un grapat d’aigua que s’aguanta entre elles i, aleshores, la boca si que xucla amb comoditat.
Veus, un got de carn per collir l’aigua!
Com que la set no l’apaivaga amb el primer grapat, torna a ajupir-se i el menut que ha aprés la llisó, amb la crossa que ha abandonat el iaio, la posa com una espasa en l’esquena i prem amb l’afany de gastar-li una broma que porta aigua, l’aguant del vell és admirable i aixecant-se rapit sols un peu es posa en el toll i es remulla. Com que veu la gràcia del net, diu com si parlés amb ell sol:
- Aquest peu no caldrà que mel renti, per que ja ha entrat en el bany.
I el menut li esbotza : Als rucs les ferradures encara que se’ls hi mullin no es constipen.
Ai, plaga, ets com la teva iaia que es burla dels confiats i bones fe.
*
autor: Anton, del blog Rebaixes
*
Comentar que este escrit més extens és lo que va ser publicat lo dia 2 de juny de 2008 (l'altre dia va fer un any)
*

9 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un relat que a tots ens portarà molts records de quan èrem menuts, quan no sabiem fer bé les coses i ens ensenyavem a fer-les.
Gràcies Anton! Un relat molt entranyable :)

Angle dijo...

El meu avi construia barques de fusta, el que s'anomenava un "mestre d'aixa". Tenia una petita drassana davant del mar on jo hi anava els dissabtes i li escombrava el terra de burballes i serradís i a canvi em donava cinc duros. Allí hi havia sempre un càntir amb aigua fresca i va ser ell qui em va ensenyar a beure-hi. El relat m'ho ha fet recordar. Molt bon relat, enhorabona.

Assumpta dijo...

Es preciós, Anton!! La imatge del net i el iaio és molt entranyable, plena de tendresa i complicitat: són dos amics...

A vegades, quan us llegeixo parlar de les relacions avis/nets sento una miqueta d'enveja perquè jo no les vaig poder gaudir...

Angle Recordo que fa temps em vas explicar què era un "mestre d'aixa", que jo no ho sabia. T'imagino petit amb l'escombra, xerrant amb l'avi mentre feieu la feina :-)

Gràcies Anton per un relat tan maco!! :-)

Jordi dijo...

La relació avi-nét, sempre la recordes amb un somriure als llavis. Els avis sempre tenen molt per ensenyar!

Carme dijo...

Ei! Només de llegir el començament he reconegut l'estil inconfusible de l'Anton!

Gràcies, Anton, per regalar-nos tendreses.

Magda dijo...

És molt maco el conte!! M'ha fet pensar en quan era petita i a l'estiu anavem al poble dels avis. A vegades anavem a berenar a la font. S'havia de passar unes pedres per sobre d'una riera i a mi em feia una mica de por :)) i ell em donava la ma i jo passava ben valenta. I és que dels avis sempre en podem aprendre coses bones.
Moltes felicitats pel bloc!

kweilan dijo...

Un relat ple de tendresa i que ens porten reords a tots. Enhorabona pel conte!!

bajoqueta dijo...

Jo tinc molt bon record dels meus iaios, em van ensenyar moltíssimes coses! La llàstima és que ara algunes persones només els utilitzen per fer de "niñeros". Per sort encara queden els records de totes aquelles coses que vam apendre amb ells :)

rebaixes dijo...

Jo, que ho vaig escriure, ja soc iaio i puc dir amb coneixement de causa que s'estima més al net que la fill, o si ho voleu d'una altra marnera, son uns altres sentiments. Quan s'obtenen es reconeix. Gràcies a tots per llegir-me. Hem d'alabar aquest repte de Bajoqueta que a tots els que escrivim ens compromet i ens hauria de posar a la seva disposició. Anton.