Quan Àuryn i Grub van aterrar a la Terra, la lluna plena la banyava i la bressolava. Des del primer moment, l’Àuryn es va sentir atreta per la lluna com si una gravitació misteriosa afectés els seus sentits, i va asseure’s a mirar-la fins que va anar-se allunyant, ofegada per la llum del sol.
L’endemà l’esperava, anhelant ser hipnotitzada de nou per ella. Quan la lluna va començar a treure el cap, però, va adonar-se que ja no era plena com el dia anterior.
L’Àuryn, desconeixedora de les fases lunars, va sentir una tristesa tant gran al veure que a aquella esfera li faltava una mossegada, que començà a sanglotar escandalosament i Grub corregué a abraçar-la i consolar-la.
- L’han mossegat... Se l’han menjat... – balbucejava l’Àuryn.
Després d’uns dies a la Terra, l’Àuryn va enamorar-se d’un humà de pell bruna i rínxols de color de coure.
I més dies després, ell va marxar i no va dir adéu.
Grub la va trobar allà arraulida de nou, la va abraçar molt fort i li va dir a l’orella, amb un somriure comprensiu:
- Què s’han menjat aquest cop?
Ella va aixecar la vista, i Grub va veure que les seves pupil·les no acabaven de ser rodones, sinó com dos plenilunis sense acabar de polir.
L’endemà l’esperava, anhelant ser hipnotitzada de nou per ella. Quan la lluna va començar a treure el cap, però, va adonar-se que ja no era plena com el dia anterior.
L’Àuryn, desconeixedora de les fases lunars, va sentir una tristesa tant gran al veure que a aquella esfera li faltava una mossegada, que començà a sanglotar escandalosament i Grub corregué a abraçar-la i consolar-la.
- L’han mossegat... Se l’han menjat... – balbucejava l’Àuryn.
Després d’uns dies a la Terra, l’Àuryn va enamorar-se d’un humà de pell bruna i rínxols de color de coure.
I més dies després, ell va marxar i no va dir adéu.
Grub la va trobar allà arraulida de nou, la va abraçar molt fort i li va dir a l’orella, amb un somriure comprensiu:
- Què s’han menjat aquest cop?
Ella va aixecar la vista, i Grub va veure que les seves pupil·les no acabaven de ser rodones, sinó com dos plenilunis sense acabar de polir.
*
autora: Menxa, del blog Pols d'estrelles per apendre a volar
11 comentarios:
Una història molt tendra i molt bonica :)
Gràcies per participar!
La màgia de la Menxa...
Algun dia llegirem les teves magnífiques històries en paper, xiqueta, n'estic segura i jo diré, tota contenta, que vaig tenir la sort de conèixer els seus primers escrits :-)
Confio en que, en els ulls de l'Àuryn, aviat la fase lunar li torni la plena il·lusió! :-))
Rodó rodó.
Uauuuuuuuuuuuuuuuu! M'ha encantat, molt poètic! A més a més, és real, quan un amor desapareix sense cap explicació i et sent decebut alguna cosa dins teu mort, desapareix, un bocí de lluna -diu Menxa-. Gracies
Una història preciosa i molt emotiva.
Tots tenim sentiments, fins i tot els extraterrestres.
Em trec el barret. L'he trobat magnífic, digne d'una sensibilitat difícil de trobar. Espero llegir d'altres relats teus, ja que parles de plenilunis, aquest relat brilla amb llum pròpia.
Una història genialment... rodona!! jejeje Moltes felicitats!!
M'ha encantat. Un conte preciós.
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris! Una història no acaba de ser una història sense poder-la compartir... Em fan molta il·lusió els vostres comentaris! :)
Un petó molt fort.
Quins extraterrestres més tendres. i quans de disgusts els hi esperen si es queden a viure entre nosaltres!
Molt bon relat, enhorabona
Caram, txula-txula, eh?
Bona història!
;-)
I molt tendra mossa, molt tendra de debò.
:)
Publicar un comentario