Des que va rebre la notícia de la mort del seu pare, no havia parat ni un moment: demanar vacances a la feina, buscar un passatge d’avió, organitzar la seva substitució... el senyor vellet a qui cuidava no podia quedar-se sol i tant per la distància com per la mort del seu pare necessitava molts dies. Al seu país les cerimònies funeràries duraven entre dues i tres setmanes.
Ella va arribar l’última i ja va trobar la major part de la feina feta. Tota la família reunida. Eren més de trenta persones. El cos ja embalsamat del seu pare jeia en un lloc preferent de la casa. Una quantitat de menjar ingent s’acumulava a la nevera, al rebost i a la cuina en general.
Van passar els dies, entre pregaries, plors sincers i plors de compromís, menjars, feines de manteniment... a la nit, feien torns per a vetllar el difunt, però mai no es quedava ningú sol. Tots tenien por que l’esperit amb bones o males intencions els donés algun ensurt. Finalment va arribar el dia de l’enterrament. Tot va transcórrer amb normalitat. Més pregàries, més llàgrimes i el dolor de la pèrdua atenuat pel cansament d’aquells dies.
Al migdia tot estava acabat, i tots necessitaven prendre l’aire i el sol. Tenien por de tornar a casa, no fos cas que l’esperit del patriarca s’hagués ofès per haver-lo tret encara massa ràpid de casa seva. Van decidir anar a la platja i al vespre fer el darrer sopar de comiat, tots junts, i l’endemà tornar a les obligacions.
Fosquejava, quan van arribar a casa. Van veure llum a través de la finestra, i van poder veure el difunt assegut i gronxant-se en el seu balancí. L’esglai va ser col·lectiu i de l’un a l’altre s’anaven confirmant la visió. Esporuguits, van decidir entrar a la casa i van poder comprovar un darrere l’altre que el balancí buit, conservava encara rastres del seu balanceig anterior.
Aquella darrera nit, més que sopar, van posar-se a dormir tots trenta a la mateixa habitació i van matinar tant com van poder per tornar cadascú a casa seva.
.
Ella va arribar l’última i ja va trobar la major part de la feina feta. Tota la família reunida. Eren més de trenta persones. El cos ja embalsamat del seu pare jeia en un lloc preferent de la casa. Una quantitat de menjar ingent s’acumulava a la nevera, al rebost i a la cuina en general.
Van passar els dies, entre pregaries, plors sincers i plors de compromís, menjars, feines de manteniment... a la nit, feien torns per a vetllar el difunt, però mai no es quedava ningú sol. Tots tenien por que l’esperit amb bones o males intencions els donés algun ensurt. Finalment va arribar el dia de l’enterrament. Tot va transcórrer amb normalitat. Més pregàries, més llàgrimes i el dolor de la pèrdua atenuat pel cansament d’aquells dies.
Al migdia tot estava acabat, i tots necessitaven prendre l’aire i el sol. Tenien por de tornar a casa, no fos cas que l’esperit del patriarca s’hagués ofès per haver-lo tret encara massa ràpid de casa seva. Van decidir anar a la platja i al vespre fer el darrer sopar de comiat, tots junts, i l’endemà tornar a les obligacions.
Fosquejava, quan van arribar a casa. Van veure llum a través de la finestra, i van poder veure el difunt assegut i gronxant-se en el seu balancí. L’esglai va ser col·lectiu i de l’un a l’altre s’anaven confirmant la visió. Esporuguits, van decidir entrar a la casa i van poder comprovar un darrere l’altre que el balancí buit, conservava encara rastres del seu balanceig anterior.
Aquella darrera nit, més que sopar, van posar-se a dormir tots trenta a la mateixa habitació i van matinar tant com van poder per tornar cadascú a casa seva.
.
autora: Berta, del blog Besades
.
17 comentarios:
Collons, collons, collons quin mal rotlloooo...
Dóna molt mal rotllo sí...
No sé si donar-te les gràcies o no Berta que esta història avui ens farà estar en por a tots jajaja
Molt bona història, i ben escrita! No us espanteu, segur que el patriarca encara tenia alguns assumptes per resoldre…
Uuufff!
No sé pas si hagués tornat a entrar a la casa...
M'encanta com ha estat relatat!!!
Felicitats Berta, per aquest conte.
=)))
PD. Em surt duplicat! Hi és posat dos cops, un darrera l'altre???
Molt bon relat i realment fa posar la pell de gallina imaginar la visió del balancí ocupat pel patriarca que acabaven d'enterrar.
Berta, déu n'hi do! Quin iuiu!
Que voleu que us digui? ja sé que em repeteixo, però per molt bones que siguin les històries, jo ja tinc ganes de llegir-ne d'una altra mena!
Au va, que ja queda poc! :)
Va que ja queda poc! jajaja.
Sou uns campions i campiones i esteu aguantant molt bé... lo que ja no sé és si per la nit teniu pesadilles o no :)
Haureu d'inventar el mes del riure i demanar als col·laboradors que escriguin contes que facin riure. Ens convé desintoxicar-nos de tanta mort i tanta por.
sembla que alguna cosa queda del difunt..........
quines ganes de començar el desembre!!!!!
A casa tinc un balancí.
S'ofereix a bon preu ¡¡¡
molt bon relat,
Que consti que jo em queixo molt però de pesadilles i mal sons cap ni un!
Quin mes, bajoqueta! Quin mes! Molt bon relat!
M'agrada, aquest "misteri" aquesta part que ens fa viure coses diferents
Molta por! de debò sempre m'ha fet molta por això que l'esperit es segueixi manifestant..m'ha agradat molt..i per cert em creia que em passava alguna cosa a la vista...és que ha sortit el conte repe!! em semble que ha sortit duplicat.
Elvira deixa la beguda! jajaja.
És cert estava repe, jo no ho havia vist perquè ho llegeixo des del word. Això és el fantasma que ho ha duplicat :) Arreglat!
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
He tancat el bloc Besades, sense donar cap explicació a ningú. Després m'he penedit de no haver-me acomiadat dels que veníeu a llegir-me i comentar-me. Com que alguns sou aquí... us dono les gràcies per haver vingut i vull que sàpigueu que us llegeixo.
He tancat el bloc perquè les coses que escrivia no es corresponien a les que jo hagués volgut escriure. No vaig respondre a les meve pròpies expectatives.
Besades a tots i totes.
Molt bon conte.Tants dies per enterrar-lo i encara li van semblar pocs!!!
Publicar un comentario