jueves, 5 de noviembre de 2009

158.- La mosca

Ho podria dir d’altra manera, però vaig sentir fàstic. Estirat al sofà, mirant la tele, amb un entrepà a la mà... Aquella mosca em va empipar, emprenyar i em va acollonir... quan la vaig veure de prop era grossa, negre i mirava fit a fit. Per això vaig prendre mesures ràpidament.

Primer amb un coixí, després el tovalló, a la fi, un ruixat desproporcionat de matamosques... llesta! La vaig agafar amb fàstic; era suficientment grossa per deixar-se agafar amb els dits..., i la vaig llençar al balcó.

Vaig retornar a la meva activitat... només uns segons. Un nou brunzit em va fer renegar! Collons de mosca!, però si l'he morta!. Vaig agafar l'insecticida i la vaig ruixar novament. Tot el pis acollia un núvol letal... Em vaig assegurar que fos morta esclafant-la entre dos papers i la vaig llençar al balcó. Òbviament era la mateixa perquè al balcó no hi havia cap més cadàver.

Als 5 minuts un nou viatge a la nevera... i d’esma vaig mirar al balcó... No hi era!!!. Havia ressuscitat!!...

De totes maneres no hi va haver cap altra mosca... al menys aquell dia... perquè el dia següent, a la mateixa hora, la fastigosa mosca va tornar a presentar-se i es passejava desafiant per sobre la tauleta a dos centímetres del llom amb formatge!!

Era més grossa que ahir i fastigosament negre. Fins em va semblar que treia la llengua tot mirant-se el plat. Aquest cop la vaig esclafar violentament... era ben morta! Ho certificaria qualsevol veterinari: el seu estat era incompatible amb la vida! Va acabar al mig de la terrassa perquè així controlaria el cadàver.

Vaig deixar el matamosques a l’armari... I... havia desaparegut!!!

Només deu segons i havia ressuscitat per tercer cop!!!

Definitivament tenia un problema a casa.

De sobte es va fer fosc. Esglaiat, vaig veure a la veïna que em mirava amb ulls de pànic, les mans a la boca... mentre sentia un brunzit darrera meu... Em vaig girar poc a poc i vaig veure els ulls d'una enorme mosca que obria la boca i s'abalançava sobre meu. Va ser la darrera cosa que vaig sentir.... Ah! I el regust a matamosques de la seva llengua.
.
autor: Miquel Marimon, del blog Atura't (conte amb 365 paraules justes)
.

15 comentarios:

garbi24 dijo...

Ja cal que anem en conta si totes es tornen així de grans amb les que hi ha......

bajoqueta dijo...

El final asquerós... el protagonista ho tenia negre, o moria asfixiat de tant matamosques o així pobret.

Gràcies pel conte Miquel :)

P-CFACSBC2V dijo...

Coi de mosca… Li agrada el llom amb formatge, eh! Un final terrorífic per a un conte molt ben escrit.

McAbeu dijo...

És que no hi ha manera de lliurar-nos-en, eh?. De totes maneres si l'insecticida no només no les mata sinó que les fa créixer potser, com a l'acudit de l'Eugenio, és que vas demanar "algo bueno para las moscas" i et van donar el millor que tenien però per alimentar-les :-DD

Carme dijo...

Quin fàstic i quina por també. Una mosca immensa deu ser una cosa horrible!

Jordi dijo...

Mai una mosca havia estat tant emprenyadora!! Molt bo!

berta dijo...

Normalment ja en són de pesades les mosques, però aquesta es passa molt!

Marta dijo...

Sí que fa fàstic, sí! I el final? ecs! Amb regust a matamosques...

Pep dijo...

Potser em miraré les mosques amb uns altres ulls,
molt bon conte.

kweilan dijo...

Aquest fa molta por. No sé si aguantarem tantes històries de por seguides!!! El conte, boníssim.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte!!
I felicito personalment a la mosca collonera, un insecte tant perseverant no es mereix altra cosa que el premi merescut d'un àpat ben guanyat!

rebaixes dijo...

Res de mosques,però de moscat...
Devia tenir set vides com els gats, que ja és molt dir.Anton.

Elvira FR dijo...

Déu n`hi do la mosca! Bon conte quina por!

Ricardo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Carmen Rosa dijo...

Ricardo es mi esposo, y dejé el comentario sin darme cuenta de que estaba abierta su cuenta por eso lo borré jeje disculpad.
Ahora sí, aquí os dejo mi comentario.
Ya no se hacen matamoscas como antaño, y encima las moscas nos torean, al menos a mi me sucede jeje Tendré que andar con ojo, pues por aquí cada día las veo también más grandes. Divertido cuento lleno de humor negro.
Saludos
Carmen