sábado, 21 de noviembre de 2009

174.- La porta

.
Sempre havien insistit que no obrís la porta. Ni apropar-me. Però per a un nen que creixia en aquell lloc era més pura curiositat que rebel·lia. Vaig créixer així, fins als tretze anys en aquella sala enorme i llòbrega on ens amuntegàvem uns quaranta individus. El sostre de l'habitacle estaria a bastant altura, almenys així m’ho semblava. Jo calculo que seria d'unes tres vegades la talla d'un dels nostres. En la part superior hi havia com unes escletxes per les que es colava una llum somorta, de vegades roja i d'altres groga, o una barreja d'ambdues. Per aquests orificis era per on entrava l'aire que ens feia viure i per on es llançaven uns grans sacs que amb el temps sabí que contenien el nostre aliment. Ningú no esmentava la porta. A la innocent pregunta sobre l'entrada li corresponia sempre un silenci després del qual després alguna de les mamàs canviava el tema explicant un conte nou o proposant un altre joc per entretenir-nos. Així vam créixer en el temor o el terror de pensar a la porta. Va ser en l'albor de l'adolescència on vaig adquirir consciència de meu ser. Els llums oscil·laven en color com un ritme que ens separava la vigília del son. Admetí com natural que els nens i els més joves s'agrupaven en una part de l'estança i que els més ancians es quedaven fora del grup just en l'altre costat. Tampoc no tenien explicació per a això. Era així i ningú no ho discutia. Una nit perdí la innocència. Vaig veure descendir un tentacle blanquinós i polpós. Un a un succionà els nostres avis. No em vaig espantar. Em semblà natural. Em sentí fascinat. Vaig prendre una decisió. Vaig obrir la porta. I em vaig unir als meus autèntics pares, a la meva verdadera família. Tot passà fa molts segles. Els habitants d'aquest planeta sofriren una mutació que provocà la divisió en dos grups. L'antiga raça dominant passà a ser l'alimentació bàsica dels nostres. Per un pacte no escrit sempre s'elegien les bestioles més velles. Jo en tinc d’altres gens i em diverteixo engolint aquests animals de dues potes, tinguin l'edat que tinguin.
.
© Manel Aljama (setembre 2009)
.
.
Aquest text ha estat publicat en castellà al número 95 de la revista digital miNatura (pàgina 19). La web d'on es pot descarregar el fitxer en format "pdf" de la revista és:
Aquesta revista va nèixer a Cuba. Dóno aquesta informació perquè no em consta que en català hi existexi quelcom així.
.

8 comentarios:

jσrdiciяαch dijo...

Caram! És una bona història i a més és un bon text. T'animo a que segueixis posant texts com aquests!

L'imperdible de ℓ'Àηimα

pluja dijo...

Uff! no m'agradaria trobar-me amb el protagonista de la història!
M'ha agradat!

Elvira FR dijo...

Me'n vaig corrent a fer exercici al gimnàs abans que sigui el primer plat d'aquest nen mutant...molt ben escrit! bon conte de terror!

Pep dijo...

Potser la vida és això, uns són els aliments dels altres.
molt bon conte i crec que pot tenir molt de la vida real.

bajoqueta dijo...

És esgarrifós, però si el protagonista ho trobava normal... :)

Gràcies pel conte Manel.

senga dijo...

d'acord Pep...doncs, l'experiència sembla que ens confirma que la vida és així: uns sempre es mengen els altres siguin vegetals o animals o humanoides...
...em sembla un bon relat felicitacions...

McAbeu dijo...

El relat és molt bo, a vegades que tinguis sort en la vida o no només depen del costat de la "porta" on has nascut. En aquest cas però, el protagonista s'atreveix a fer el pas

kweilan dijo...

Molt bo! I molt ben escrit.