domingo, 22 de noviembre de 2009

175.- El cementiri

.
M’havia quedat sense casa, sense feina i sense res. La crisi que s’havia instal·lat a Europa recorria com un fantasma les empreses, obligant-les a tancar o a fer expedients de regulació. Em va tocar. Al principi vaig anar trampejant per aquí i per allà… però la prestació d’atur va finir, després també es va esgotar el subsidi. A poc a poc va venir l’allau de deutes, d’impagats i van acabar per treure’m del pis…
.
Així que havia de trobar un aixopluc. Desestimat el fer-me okupa (ho vaig intentar però fins i tot a ells els havia arribat la crisi i els pisos ocupats eren més plens que el metro a hora punta).
.
Sempre m’havien fet basarda els cementiris. Els morts. Però la necessitat és més forta que la por. Carregat amb quatre coses, no en tenia més, me’n vaig encaminar decidit i ple d’angúnies cap el cementiri de Montjuïc . Quina immensitat de carrer, de places i de nínxols!
.
Vaig trigar molts dies i moltes nits, tot vagarejant pel cementeri, a trobar un lloc que em fes el pes i no em fes gaire por…. Un immens panteó de marbre blanc, preciós… amb un àngel d’ales ben esteses i un somriure amable a la cara em va rebre…
.
- Bona nit àngel de pedra!
- Bona nit desnonat, apàtrida sense pis, captaire d’aixopluc, home sense por… benvingut!
- Moltes gràcies àngel però de por n’estic farcit com un bunyol de crema… si no fos per què em cal no hagués vingut pas.
- Passa i calla! Aquí estaràs sota la meva protecció… hi ha difunts a qui no els agrada gens compartir habitatge. Si alguna nit veus un estol de difunts que vénen a per tu, estigues tranquil que jo no els deixaré que et facin mal.
.
Va ser ben bé així. No tots els difunts eren tan caps quadrats… alguns eren simpàtics i tot, i teníem converses sobre el preu abusiu dels nínxols i el perill de les incineracions (els deixava fets pols literalment). Una nit, vaig tenir de sobte una mena d’enyor. Em vaig enfilar per abraçar-me a l’àngel. El cos se’m va fondre i l’esperit va entrar dins d’aquell cos de marbre.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)
.

13 comentarios:

bajoqueta dijo...

És bonic pensar que en llocs que normalment no ens agraden podem sentir-mos bé :) Encara que al final no sé jo jajaja.

Gràcies Elvira pel conte :)

garbi24 dijo...

Un bon ensurt al comprovar que un mateix està fet pols...

senga dijo...

...una altra manera de tirar endavant en situacions adverses... ni millor ni pitjor, sempre hi ha qui troba una manera diferent de viure i de morir...
gràcies per la teva imaginació...

McAbeu dijo...

Ens hem d'adaptar a les circumstàncies i sempre és millor si trobem algú que ens hi ajudi... encara que sigui un àngel de pedra.

kweilan dijo...

Tinc una sensació contradictòria perquè he trobat el final molt bonic però tota la història m'ha fet molta por. Molt bon conte, Elvira! M'ha agradat moltíssim.

Rosetta Bagú dijo...

Aquest conte sí que és bo i està ben escrit!
Té tots els ingredients que el fan una història complerta: La sensació de por que fa tot ell (la situació i l'escenari on es desenvolupa), però és un conte preciós amb un final molt poètic i, fins i tot, té una espurna de fina ironia quan diu "teníem converses sobre el preu abusiu dels nínxols i el perill de les incineracions (els deixava fets pols literalment)" :)
Et vull felicitar, Elvira, perquè has cuidat cada detall en aquest text.

Marta dijo...

M'agradat molt el final! Elvira, un bon conte, diferent...

Carme dijo...

Doncs a mi també m'ha agradat, la història trista, però el final, no sé ... m'ha deixat com tranquil·la, potser era una bona cosa, formar part del seu àngel protector... bonica història

Pep dijo...

Un conte que ho té tot,realitat,
por, simpatia, un xic d'amor i un final ...............dolç.

M'ha agradat molt.

XeXu dijo...

Un relat sorprenent, i també amb un puntet d'humor. Mira, m'ha agradat, no m'ha fet massa por.

Elvira FR dijo...

Gràcies a tots i totes! Celebro que us hagi agradat

Anónimo dijo...

Un principi anguniós, una mica d'humor i un final romàntic. M'agrada.

Luguca.

sanset i utnoa dijo...

Per sort el final ha sigut ben maco. No m'acabava d'agradar com pintava això, tot i que he rigut amb això que comenten els morts!

Molt ben escrit, sí senyora.

*Sànset*