sábado, 7 de noviembre de 2009

160.- El castell de Quéribus


No hi havia espai damunt d’aquesta roca per a fer-hi el castell. Però l’hi van fer. De planta limitada, els espais s’apilonen els uns amb els altres, tot arrapant-se a la pedra.

En arribar a dalt, el camí es converteix graons de pedra. És un castell construït gairebé en vertical.

Érem sols a la visita, una parella de joves i nosaltres. Els vèiem o els perdíem de vista, segons com anaven les voltes, les parets, les escales. Però en canvi les seves veus, els seus riures joves ens creaven com un lligam que acompanyava.

En baixar de la torre, vam sentir les seves veus anaven diferents. Es cridaven l'un a l'altre cada cop més angoixadament.

L'espai era petit i fosc, hi havia l'escala que baixava de la torre i que sortia a un pati minúscul. La llum que entrava per la porta només arribava un metre més enllà. Després fosca absoluta. Els crits se sentien com si vinguessin de baix. Eren ells. Ara ja portàvem prou estona allà per saber que no hi havia ningú més. Estàvem sols i teníem problemes.

Ens vam endinsar per la fosca, les mans palpant la paret i els peus adaptant-se als desnivells de la roca. A l'últim racó de la dreta, s’obria un forat. Relliscós, de roca allisada pels anys, el terra es fonia en unes escales dretes i estretes on feia de mal passar, sobretot sense veure-hi res. Els crits de socors ens demanaven i vam seguir endavant. El sostre s’abaixava de tant en tant colpejant-nos el cap. A la dreta, una petitíssima espitllera deixava entrar una línia de llum. Érem en un passadís excavat a la roca i tancat per una muralla del castell. Però les veus venien de molt més avall i vam seguir i seguir. Entre una espitllera i la següent tornava a guanyar la fosca absoluta. I els crits de socors cada vegada més nets i més clars.

En arribar al final del passadís, davant la darrera espitllera, hi havia un rètol d’informació turística que després d’unes quantes dades històriques explicava: “diu la llegenda que els que arriben fins aquí atrets pels crits dels presoners, queden ells mateixos atrapats al pou”.
.
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments
.

16 comentarios:

rebaixes dijo...

Que bé que ho has trenat, tenies apressa la lliçó... Les llegendes, les que ens porten i les que portem en nosaltres. Això de la fosca i en llocs desconeguts és com gat amb els ulls tancats. Què bonic. Bon cap de setmana a tots. Anton.

P-CFACSBC2V dijo...

Ah, la màgia perversa dels castells!

McAbeu dijo...

Tots els castells, i els càtars no n'han de ser una excepció, tenen la seva llegenda de fantasmes.
Llàstima que tu no ho vas saber fins que ja va ser massa tard i vas quedar atrapada pensant sens dubte que el "cartellet" el podien haver posat al principi del passadís i no al final. ;-D
Un conte molt ben explicat que m'ha fet recordar les meves vacances d'aquest estiu. Jo no vaig sentir veus que em cridaven però dono fe de la foscor, les escales relliscoses i estretes i les petitíssimes espitlleres. :-)

garbi24 dijo...

M'ha agradat molt, doncs fa poc vaig estar al castell i potser he viscut l'escrit més veridic.

bajoqueta dijo...

Sentir llegendes així ja et fan anar preparat a que entrar a un lloc com este faci por :)

Gràcies pel conte i el dibuix Carme :)

senga dijo...

...i si només és que la nostra sensibilitat no està desenvolupada per sentir més enllà del que veiem o toquem?...diuen que els nens petits sí tenen aquesta capacitat...només que no els escoltem ni ens els volem creure...
...això del cartellet situat a...no pot ser...però queda molt bé a la història...felicitats.

Carme dijo...

Gràcies, a tots, els que hi heu estat ja sabeu que l'escenari era així.

El rètol hi era també, però, evidentment, deia coses totalment diferents.

I la llegenda, és invent propi del tot. NO la busqueu enlloc, no existeix.

Per cert Bajoqueta, que hi ha una frase que s'ha desordenat...

Hauria de dir:

"Ara ja portàvem prou estona allà per saber que no hi havia ningú més. Estàvem sols i teníem problemes."

Si ho pots arreglar t'ho agrairé molt i si no, aquí ja queda constància. Gràcies.

bajoqueta dijo...

Ja està arreglat Carme!

XeXu dijo...

Collons! Doncs quina mala llet aquest castell!

kweilan dijo...

Aquestes històries sempre m'han fet molta por. Bon relat i bonic dibuix!

Elvira FR dijo...

Quina angoixa anar baixant per les parets estretes sentint els crits de socors....bon conte de por!!!

Pep dijo...

Al llegir el conte,semblava que el que estava baixant pels graons de pedra era jo,
molt ben escrit.
Per cert, fa anys vaig estar al Mont Saint Michel, no és un castell, però el lloc que descrius m'hi ha fet pensar.
Si mai hi torno, llegiré tots els cartells.

Tonosepe dijo...

Me ha gustado mucho.
Gracias por imaginarlo y compartirlo.

Marta dijo...

Carme! Molt bé el conte! Com els visitants hi quedes atrapat... Felicitats

- assumpta - dijo...

Un conte que captiva tant com el mateix Castell. Podria ser realment tal i com en ho explica la Carme.
Boníssim relat!!!

Monelle/Carmen dijo...

Soy fan de las leyendas, aunque ésta no sea cierta, pues los mitos siempre tienen algo de fantástico mezclado con lo real. Muy bonita.
Saludos.
Carmen