miércoles, 18 de noviembre de 2009

171.- Avui, no

.
Sempre esperava el metro arrambada a la paret, davant de la publicitat. Però avui, en un rampell de rebel·lia, gira i seu al primer banc.
.
Pel cap, li passa –llamp- una idea inquietant. Però continua amb les cabòries dels estudis. I obre el llibre de la biblioteca.
.
L’andana és gairebé buida a mig matí. Per això, l’estranya veure -sense alçar els ulls de la pàgina 10- unes sabatilles esportives i la vora d’uns texans, tan aprop seu.
.
Una veu masculina i juvenil la treu dels mots escrits:
- Oye, dame 2 euros.
- ¿Cómo?
- ¿Estás sorda? Que me des 2 euros.
- No quiero.
- ¿Que no quieres? Seguro que los tienes. Suéltalos.
.
Un soroll de ferralla i un parell de llums omplen el túnel.
.
- No tengo por qué darte nada.
- Eso ya lo veremos. Me los vas a dar ahora mismo. Puedo robarte, si quiero.
.
S’atura el tren. S’obren les portes. Al vagó només hi són tres o quatre persones, estratègicament separades. Escull la dona d’uns 30 anys per a seure a la vora. El noi que l’ha increpada també ha pujat i es fa el despistat, sense treu-li l’ull de sobre.
.
- Hola, ¿puc anar amb tu tot el trajecte? Aquest noi que volta amunt i avall m’ha amenaçat de robar-me i tinc por.
- ¡I tant!L’únic que jo baixo a la següent i tinc pressa.
- Ja, gràcies de tota manera.
- Què faràs?
- No ho sé. Però estic ben nerviosa.
- Ja he arribat. Que tinguis sort. Adéu.
.
Un toc de xiulet i s’obren les portes. El cor li batega cada cop més de pressa. El noi comença a acostar-se. De cop, ella s’aixeca i corre cap a la sortida. El noi surt també. L’andana és buida. Arriba a l’altre vagó i encara pot tornar a entrar. Sona el xiulet i es tanquen les portes. Mira l’exterior i veu el xaval separat pel vidre que fa un gest amenaçador.
.
Busca un lloc, entre tants seients buits. Dos o tres passatgers aixequen la vista, distrets a causa d’aquesta entrada sobtada. Ella, sua, i seu. Està per plorar. Però no plora, perquè, avui, per fi, ha guanyat al dolent.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)
.

15 comentarios:

XeXu dijo...

Ostres, quin mal rotllo quan et trobes gent així. És trist tenir prejudicis i jutjar la gent per l'aparença, però després passen coses com les que expliques, perquè passen, i alguns cops s'ha de lamentar. La protagonista avui ha tingut sort.

bajoqueta dijo...

Ni monstres baix del llit, ni vampirs que ens volen mossegar... la por pot estar en qualsevol activitat quotidiana. Jo anant amb metro per la nit he passat molta més por que d'acampada al bosc sentint el soroll de mil i un animals.

Gràcies pel conte luguca :)

P-CFACSBC2V dijo...

Uf, quin patir! No solen ser situacions de vida o mort, però són ben desagradables.

garbi24 dijo...

Això es por de la de veritat, aqui no hi ha ficció, m'ha agradat molt....però millor que li passi a un altre....

McAbeu dijo...

Certament expliques una situació ben quotidiana i del tot real, on ens trobem ben indefensos... per això fa por.

endsi dijo...

molt bon relat,si voler podeu unirvos a la nova xarxa social de literatura http://historiescurtes.ning.com/
tendreu el vostre propi blog,podreu penjar videos,musica,emplear forums,i xats.

xaruga dijo...

Com que sóc de la vella escola, a mi m'agrada que, al final, guanyen els bons.I si no, quin incentiu els queda per continuar éssent bons, si pel fet de ser-ho son perdedors? M'agradat el conte, Luguca.

Marta dijo...

Molt bon relat!

senga dijo...

...quina por passar per aquesta situació i com ha trobat la valentia per moure fitxa...ella mou fitxa i la vida l'acompanya...felicitats.

kweilan dijo...

Són situacions aquestes que et trobes indefensa...Molt bon conte!

Pep dijo...

Jo,mai vaig en metro, allà on visc no en tenim, però quan vinc a Barcelona sempre he pensat que, el metro, és un lloc trist i insegur, ningú és saluda, i tothom sembla que va en el seu món.
A mi m'agrada anar pel carrer i saludar i veure el cel i que em toqui el sol i la pluja.

També em poden atracar....però és una altre cosa.

Molt bon relat ..

Anónimo dijo...

Angoixant i per experiència no massa llunyà de la realitat.

Bajoqueto.

Elvira FR dijo...

Què real el conte! i molt angoixant..ets poses a la pell de la noia i fa patir..

Anónimo dijo...

Gràcies pels vostres comentaris.

Al metro també poden passar coses meravelloses... però s'han d'explicar en un altre mes.

Luguca

- assumpta - dijo...

Una por molt propera, molt real.
Em fa por pensar en l'endemà... però això seria en tot cas un altre conte, no?

M'ha agradat molt.
=)