.
Cuento publicado en el libro "365 contes" - Editorial Bubok
(Traducción en castellano al final)
LA FOTOGRAFIA PERFECTA - Autora: Bajoqueta
De la seva mare heretà el gust per la fotografia. De ben menut l’acompanyava amb les seves sortides a la recerca del millor paisatge.
Treballà durant molts anys per a vàries revistes i publicacions sobre natura. Passaven els anys i el reconeixement per la feina ben feta no acabava d’arribar. Això el desesperava i el portava a estar-se nits i nits en blanc donant-li voltes. Estava subscrit a la revista “National Geographic” i el seu somni era poder col·laborar amb ells un dia no molt llunyà. Un concurs que havia organitzat el va fer decidir per preparar-se a fons amb el recull de fotos que podria enviar. “La por” era el lema del concurs.
Faltaven encara sis mesos per a presentar el seu treball, cosa que li deixava molt temps per poder pensar-hi. Durant unes setmanes deixà anar la seva imaginació meditant per on podria portar el tema. I un bon dia, la seva veïna joveneta li va donar una idea. Ja feia temps que l’ascensor atrotinat de l’edifici on vivia anava molt malament, i finalment un dia es va aturar entre dos pisos, atrapant a la veïna a dins. Ajudà als veïns a poder treure-la, i la cara que ella tenia en sortir era de pur espant. Allò era el que ell buscava. Descartà totalment fingir una escena amb alguna de les seves amigues fent-li de model. Es feia necessari trobar realisme en el sentiment per poder captar-ho amb la seva càmera.
Ho organitzà tot fins al mínim detall. Preparà un segrest fictici que desencadenés la cara de por que tantes setmanes feia que buscava. Però l’ànsia per aconseguir les millors fotos li va fer perdre el món de vista. L’assumpte se li’n va anar de les mans, i la noia va resultar morta en plena sessió fotogràfica. Es va desfer del cos però el remordiment no el deixava dormir a les nits. El dia que arribà la carta amb el veredicte del jurat, es queda paralitzat: a l’exposició tothom descobriria que ell havia estat el culpable de la desaparició de la noia. Si algú l’hagués fotografiat en aquell moment, hauria retratat un verdader rostre atemorit.
(Traducción en castellano al final)
LA FOTOGRAFIA PERFECTA - Autora: Bajoqueta
De la seva mare heretà el gust per la fotografia. De ben menut l’acompanyava amb les seves sortides a la recerca del millor paisatge.
Treballà durant molts anys per a vàries revistes i publicacions sobre natura. Passaven els anys i el reconeixement per la feina ben feta no acabava d’arribar. Això el desesperava i el portava a estar-se nits i nits en blanc donant-li voltes. Estava subscrit a la revista “National Geographic” i el seu somni era poder col·laborar amb ells un dia no molt llunyà. Un concurs que havia organitzat el va fer decidir per preparar-se a fons amb el recull de fotos que podria enviar. “La por” era el lema del concurs.
Faltaven encara sis mesos per a presentar el seu treball, cosa que li deixava molt temps per poder pensar-hi. Durant unes setmanes deixà anar la seva imaginació meditant per on podria portar el tema. I un bon dia, la seva veïna joveneta li va donar una idea. Ja feia temps que l’ascensor atrotinat de l’edifici on vivia anava molt malament, i finalment un dia es va aturar entre dos pisos, atrapant a la veïna a dins. Ajudà als veïns a poder treure-la, i la cara que ella tenia en sortir era de pur espant. Allò era el que ell buscava. Descartà totalment fingir una escena amb alguna de les seves amigues fent-li de model. Es feia necessari trobar realisme en el sentiment per poder captar-ho amb la seva càmera.
Ho organitzà tot fins al mínim detall. Preparà un segrest fictici que desencadenés la cara de por que tantes setmanes feia que buscava. Però l’ànsia per aconseguir les millors fotos li va fer perdre el món de vista. L’assumpte se li’n va anar de les mans, i la noia va resultar morta en plena sessió fotogràfica. Es va desfer del cos però el remordiment no el deixava dormir a les nits. El dia que arribà la carta amb el veredicte del jurat, es queda paralitzat: a l’exposició tothom descobriria que ell havia estat el culpable de la desaparició de la noia. Si algú l’hagués fotografiat en aquell moment, hauria retratat un verdader rostre atemorit.
.
LA FOTOGRAFÍA PERFECTA - Autora: Bajoqueta
De su madre heredó el gusto por la fotografía. Desde muy pequeño la acompañaba en sus salidas en busca del mejor paisaje.
Trabajó durante muchos años para varias revistas y publicaciones sobre naturaleza. Pasaban los años y el reconocimiento por el trabajo bien hecho no acababa de llegar. Esto lo desesperaba y lo llevaba a haberse noches y noches en blanco dándole vueltas. Estaba suscrito a la revista "National Geographic" y su sueño era poder colaborar con ellos un día no muy lejano. Un concurso que habían organizado le hizo decidir por prepararse a fondo con la recopilación de fotos que podría enviar. "El miedo" era el lema del concurso.
Faltaban aún seis meses para presentar su trabajo, lo que le dejaba mucho tiempo para poder pensar en ello. Durante unas semanas dejó ir su imaginación meditando por donde podría llevar el tema. Y un buen día, su vecina jovencita le dio una idea. Ya hacía tiempo que el ascensor destartalado del edificio donde vivía iba muy mal, y finalmente un día se detuvo entre dos pisos, atrapando a la vecina dentro. Ayudó a los vecinos poder sacarla, y la cara que ella tenía al salir era de puro espanto. Aquello era lo que él buscaba. Descartó totalmente fingir una escena con alguna de sus amigas haciéndole de modelo. Se hacía necesario encontrar realismo en el sentimiento para poder captarlo con su cámara.
Lo organizó todo hasta el mínimo detalle. Preparó un secuestro ficticio que desencadenara la cara de miedo que tantas semanas hacía que buscaba. Pero el ansia por conseguir las mejores fotos le hizo perder el mundo de vista. El asunto se le fue de las manos, y la chica resultó muerta en plena sesión fotográfica. Se deshizo del cuerpo pero el remordimiento no le dejaba dormir por las noches. El día que llegó la carta con el veredicto del jurado, se queda paralizado: en la exposición todos descubriría que él había sido el culpable de la desaparición de la chica. Si alguien la hubiera fotografiado en ese momento, habría retratado un verdadero rostro atemorizado.
De su madre heredó el gusto por la fotografía. Desde muy pequeño la acompañaba en sus salidas en busca del mejor paisaje.
Trabajó durante muchos años para varias revistas y publicaciones sobre naturaleza. Pasaban los años y el reconocimiento por el trabajo bien hecho no acababa de llegar. Esto lo desesperaba y lo llevaba a haberse noches y noches en blanco dándole vueltas. Estaba suscrito a la revista "National Geographic" y su sueño era poder colaborar con ellos un día no muy lejano. Un concurso que habían organizado le hizo decidir por prepararse a fondo con la recopilación de fotos que podría enviar. "El miedo" era el lema del concurso.
Faltaban aún seis meses para presentar su trabajo, lo que le dejaba mucho tiempo para poder pensar en ello. Durante unas semanas dejó ir su imaginación meditando por donde podría llevar el tema. Y un buen día, su vecina jovencita le dio una idea. Ya hacía tiempo que el ascensor destartalado del edificio donde vivía iba muy mal, y finalmente un día se detuvo entre dos pisos, atrapando a la vecina dentro. Ayudó a los vecinos poder sacarla, y la cara que ella tenía al salir era de puro espanto. Aquello era lo que él buscaba. Descartó totalmente fingir una escena con alguna de sus amigas haciéndole de modelo. Se hacía necesario encontrar realismo en el sentimiento para poder captarlo con su cámara.
Lo organizó todo hasta el mínimo detalle. Preparó un secuestro ficticio que desencadenara la cara de miedo que tantas semanas hacía que buscaba. Pero el ansia por conseguir las mejores fotos le hizo perder el mundo de vista. El asunto se le fue de las manos, y la chica resultó muerta en plena sesión fotográfica. Se deshizo del cuerpo pero el remordimiento no le dejaba dormir por las noches. El día que llegó la carta con el veredicto del jurado, se queda paralizado: en la exposición todos descubriría que él había sido el culpable de la desaparición de la chica. Si alguien la hubiera fotografiado en ese momento, habría retratado un verdadero rostro atemorizado.
.
16 comentarios:
Boníssim, bajoqueta! M'ha encantat... tot i que ja tinc ganes que s'acabi novembre... je, je , ej
Quin dilema! Ara que ho ha aconseguit, haurà d'anar a la garjola.
La perfecció té aquestes coses.
Luguca.
És molt bo, de veritat. M'imagino al protagonista amagant i netejant totes les pistes del seu crim i, a l'acabar anar ell mateix a presentar les fotografies al concurs sense adonar-se que els portava la prova definitiva que el condemnaria.
L'obsessió ens fa perdre el món de vista i el teu protagonista, tal com es mereix, ho pagarà car.
És curiós, tota una vida per realitzar la millor feina i obsessionat per això, no troba la verdadera obra d'art.
Molt bo.
Les obsessions si que donen por! Molt bé Bajoqueta.
Doncs està molt bé. M'ha sorprès moltíssim. Felicitats, Bajoqueta. No coneixia aquesta faceta teva, lluny dels llibres i dels aliments. Un petó.
Molt bo, Bajoqueta!! Molt original!! S'ha de veure fins on ens porta l'ambició de fama i diners!
Poso la mà al foc que més d'una vegada ha passat!
Llàstima que la millor foto no entrés a concurs.
Molt ben trobat.
I ens quedem sense veure la foto! llàstima. faria por!
Por de veritat! quin esglai! Molt bo bajoqueta!
No l'he pogut llegir bé fins ara i m'ha encantat. És boníssim, original, ben escrit i amb un final molt intel.ligent. Felicitats!
Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris.
M'alegro que vos haigue agradat. El culpable d'inspirar-me en això va ser el clic-clic que últimament tinc a prop d'algú que se passa hores fent fotos (el culpable ja sap qui és), i també un vídeo que vaig vore fa dies:
http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv
És llarg però val la pena vore'l.
L'obsessió pot arribar a traspassar la ratlla del que està bé i el que no. Crec que el fi no justifica els mitjants, i el protagonista se va passar eh? Un càstig ben merescut que tindrà :)
Molt bo Bajoqueta!!!
Només hi falta la fotografia per a veure-hi la cara.
;)
Ostres, bajoqueta!
Saps? M'ha agradat i mooooolt! Et continuaré llegint!
Sib.
Doncs ja podia guanyar el concurs, perquè es va passar una mica. No sempre s'hi val tot, s'ha de saber frenar.
-assumpta-, Sibil·la i Xexu, gràcies per llegir-lo i pels vostres comentaris :)
Si vos poso la foto hauria d'amagar-me a les Bahames jajaja
Publicar un comentario