174.- La porta

.

Sempre havien insistit que no obrís la porta. Ni apropar-me. Però per a un nen que creixia en aquell lloc era més pura curiositat que rebel·lia. Vaig créixer així, fins als tretze anys en aquella sala enorme i llòbrega on ens amuntegàvem uns quaranta individus. El sostre de l'habitacle estaria a bastant altura, almenys així m’ho semblava. Jo calculo que seria d'unes tres vegades la talla d'un dels nostres. En la part superior hi havia com unes escletxes per les que es colava una llum somorta, de vegades roja i d'altres groga, o una barreja d'ambdues. Per aquests orificis era per on entrava l'aire que ens feia viure i per on es llançaven uns grans sacs que amb el temps sabí que contenien el nostre aliment. Ningú no esmentava la porta. A la innocent pregunta sobre l'entrada li corresponia sempre un silenci després del qual després alguna de les mamàs canviava el tema explicant un conte nou o proposant un altre joc per entretenir-nos. Així vam créixer en el temor o el terror de pensar a la porta. Va ser en l'albor de l'adolescència on vaig adquirir consciència de meu ser. Els llums oscil·laven en color com un ritme que ens separava la vigília del son. Admetí com natural que els nens i els més joves s'agrupaven en una part de l'estança i que els més ancians es quedaven fora del grup just en l'altre costat. Tampoc no tenien explicació per a això. Era així i ningú no ho discutia. Una nit perdí la innocència. Vaig veure descendir un tentacle blanquinós i polpós. Un a un succionà els nostres avis. No em vaig espantar. Em semblà natural. Em sentí fascinat. Vaig prendre una decisió. Vaig obrir la porta. I em vaig unir als meus autèntics pares, a la meva verdadera família. Tot passà fa molts segles. Els habitants d'aquest planeta sofriren una mutació que provocà la divisió en dos grups. L'antiga raça dominant passà a ser l'alimentació bàsica dels nostres. Per un pacte no escrit sempre s'elegien les bestioles més velles. Jo en tinc d’altres gens i em diverteixo engolint aquests animals de dues potes, tinguin l'edat que tinguin.

.
© Manel Aljama (setembre 2009)

.

Blog: El viatger de les lletres

.

Aquest text ha estat publicat en castellà al número 95 de la revista digital miNatura (pàgina 19). La web d'on es pot descarregar el fitxer en format "pdf" de la revista és:

http://www.servercronos.net/bloglgc/index.php/minatura/

Aquesta revista va nèixer a Cuba. Dóno aquesta informació perquè no em consta que en català hi existexi quelcom així.

.