171.- Avui, no

.

Sempre esperava el metro arrambada a la paret, davant de la publicitat. Però avui, en un rampell de rebel·lia, gira i seu al primer banc.

.
Pel cap, li passa –llamp- una idea inquietant. Però continua amb les cabòries dels estudis. I obre el llibre de la biblioteca.

.
L’andana és gairebé buida a mig matí. Per això, l’estranya veure -sense alçar els ulls de la pàgina 10- unes sabatilles esportives i la vora d’uns texans, tan aprop seu.

.
Una veu masculina i juvenil la treu dels mots escrits:
- Oye, dame 2 euros.
- ¿Cómo?
- ¿Estás sorda? Que me des 2 euros.
- No quiero.
- ¿Que no quieres? Seguro que los tienes. Suéltalos.

.
Un soroll de ferralla i un parell de llums omplen el túnel.

.
- No tengo por qué darte nada.
- Eso ya lo veremos. Me los vas a dar ahora mismo. Puedo robarte, si quiero.

.
S’atura el tren. S’obren les portes. Al vagó només hi són tres o quatre persones, estratègicament separades. Escull la dona d’uns 30 anys per a seure a la vora. El noi que l’ha increpada també ha pujat i es fa el despistat, sense treu-li l’ull de sobre.

.
- Hola, ¿puc anar amb tu tot el trajecte? Aquest noi que volta amunt i avall m’ha amenaçat de robar-me i tinc por.
- ¡I tant!L’únic que jo baixo a la següent i tinc pressa.
- Ja, gràcies de tota manera.
- Què faràs?
- No ho sé. Però estic ben nerviosa.
- Ja he arribat. Que tinguis sort. Adéu.

.
Un toc de xiulet i s’obren les portes. El cor li batega cada cop més de pressa. El noi comença a acostar-se. De cop, ella s’aixeca i corre cap a la sortida. El noi surt també. L’andana és buida. Arriba a l’altre vagó i encara pot tornar a entrar. Sona el xiulet i es tanquen les portes. Mira l’exterior i veu el xaval separat pel vidre que fa un gest amenaçador.

.
Busca un lloc, entre tants seients buits. Dos o tres passatgers aixequen la vista, distrets a causa d’aquesta entrada sobtada. Ella, sua, i seu. Està per plorar. Però no plora, perquè, avui, per fi, ha guanyat al dolent.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.