169.- El Comte

.

El Comte em va rebre mudat amb una capa llòbrega, absurda i antiquada. Una indumentària escaient a l’aparença rònega d’aquell casalot, una construcció que mantenia escassos vestigis de la magnificència d’èpoques pretèrites. No m’hi hauria quedat mai a passar la nit, però la tempesta s’intensificava i jo temia que l’alba em sorprengués a mig camí o perdut per paratges desconeguts. El Comte, hospitalari, va oferir-me una habitació a bon preu, i un sopar frugal, que vaig engolir assegut a la taula excessiva del menjador. Ell no menjava: m’observava des de l’altre extrem amb uns ulls hipnòtics, vermellosos, que contrastaven amb la pal·lidesa malaltissa del rostre demacrat, exsangüe, que conferia a la seva imatge la fesomia d’un moribund. “Fa dies que dormo malament”, va explicar, per justificar el seu mal aspecte. Quan va començar a relatar-me amb parsimònia els orígens nobles del seu il·lustre llinatge, va endevinar que m’avorria i s’avingué a acompanyar-me a la meva habitació.

.
A mitjanit em va tornar la gana i no podia dormir. Els llampecs il·luminaven intermitentment el passadís mentre m’encaminava en silenci cap a la cambra del Comte. Vaig trobar-me’l despert. “Què hi fa vostè aquí?”, va preguntar-me, sorprès. Mai no hauria dit que d’aquella desferra humana –una pelleringa escanyolida, macilenta i eixuta– se’n pogués extreure tant de suc. Després sí que vaig poder dormir, tot el dia. I a la nit següent –un nit serena i estelada, esplèndida– vaig reprendre el meu camí.

.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

.