jueves, 12 de noviembre de 2009

165.- Instants per esborrar

.
Aprofitant els últims raigs de sol del capvespre, picnic familiar en una àrea de descans de l’AP7, el nen de poc més d’un any podia jugar finalment després d’hores acumulades dins el cotxe, de retorn d’unes merescudes vacances estivals.

La jove parella va caure en el engrescador cercle de petons, carícies i mirades de complicitat, esperant agafar el seu llit altre cop en arribar a casa.

El despertar d’un petó llarg i sucós, va esdevenir com un llamp, l’angoixa de no veure el nen, al seu voltant, jugant al mig d’un munt de joguines, ara abandonades.

Alarmats van córrer amb direcció al parc infantil esperant trobar-lo allà. Sense saber que estaven corrent en direcció contraria, a l’hora que el nen s’acostava cada cop més a aquell soroll ensordidor de cotxes i camions a gran velocitat, i que ell s’hi sentia atret per totes aquelles llums i colors d’aspecte fugaç.

Cada segon que passava estaven més allunyats els buscadors de la víctima, que inexorablement s’acostava a una línia blanca que forçosament seria mortal al instant de creuar-la.

La desesperació dels adults a cada moment més angoixant, passava pel seu cap a la velocitat de la llum un munt de llocs o coses que podien haver fet desaparèixer el seu petit, i culpant al mal moment escollit, per estar l’un per l’altre.

Pocs minuts havien passat, i semblaven una eternitat, en el moment fatídic d’escoltar el crit únic del petit, córrer sense parar, ara si en la direcció correcta, però a deshora, per comprovar el que ja esperaven veure.

Són aquells instants en que el cor i l’ànima de les persones es fan inexplicablement més petits que mai, que per més que corris no avances, no arribes al lloc, pots imaginar, però els teus ulls encara no han estat testimoni del mal irreparable.

Dos crits en un, varen trencar de cop el brogit dels motors. Al mateix moment que brollaven llàgrimes, s’acostaven al nen, i l’ajudaven a desenganxar el seu jersei d’unes restes de filat metàl·lic, que jeien plàcidament, a un pam de la línia blanca mortal.

Només el nen va ser capaç de somriure, en abraçar-se a la mare.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

13 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un fet així trasbalsa i pot donar molta més por que qualsevol cosa al món. La sensació que per uns segons no podem canviar el destí dels fets ens fa sentir impotents.

"Són aquells instants en que el cor i l’ànima de les persones es fan inexplicablement més petits" Com tu dius ens sentim així...

Gràcies pel conte Garbi i per donar-li le teu toc de por a este mes.

xaruga dijo...

Garbi24, l'enhorabona. Has estat capaç de escriure un relat esgarrifós sense caure en la tragèdia que hagués suposat la mort del nadó. He passat angoixa pensant en els meus fills quan eren petits i que molt bé s'haguessin pogut trobar en una situació semblant.

McAbeu dijo...

Certament aquest mes no guanyem per ensurts.
Molt ben explicats els moments d'angoixa dels pares primer al no veure al nen i després al sentir el crit. Sort que el final et permet deixar anar un Ufff! d'alleujament, que si no!

assumpta dijo...

Un relat fantàsticament esgarrifós i inquietant fins al darrer moment!

Sort que al final el cor ens torna a lloc amb el somriure de l'infant.
Wow! Quin relat!

Magnífiiiiiiiiiiiic!!!

Pep dijo...

Em poso a llegir, tinc molt tard.........
però aquest relat no el puc deixar de llegir....
quina angoixa m'has fet passar.
Molt bon relat, si senyor ¡¡¡

Elfreelang dijo...

Uf! quin patiment! molt ben escrit..angoixant....

kweilan dijo...

Un tema superangoixant. Molt ben escrit i amb por tota l'estona de què passés alguna cosa irreparable. Molt bo!

senga dijo...

...això és por terrorífica, ja només la impotència de fer res més que continuar llegint fins al final...respirar i recordar que tot té un sentit en aquesta Vida Infinita...i respirar...

Marta dijo...

Molt bon relat, et fa patir fins al final

Joana dijo...

Per un moment he pensat el pitjor... Ostres quin ensurt i que ben explicat Garbi :)

Carme Rosanas dijo...

Doncs sí que m'has fet patir, garbí! Fins a l'últim moment!

Garbí24 dijo...

Gràcies per els comentaris, no vaig ser capaç de fer-ho acabar malament

bajoqueta dijo...

Garbi, crec que hem coincidit tots en que està molt ben explicades les emocions que senten els pares pel que pot haver passat. Jo hauria posat la mà al foc que allò no acabaria bé, per sort no va ser així :) Si s'hagués acabat malament crec que hauria tingut massa importància el final i en este cas l'important era la por al que pot passar sense que ho poguem controlar. Gràcies de nou!