159.- El millor amic

.

Havien coincidit al jardí d'infància, i ja allà sempre jugaven junts, cadascú amb el seu xumet a la boca.

.
Van anar a la mateixa escola i, any rere any, compartien pupitre si els deixaven, i tornaven a casa plegats, ja que vivien molt a prop. Les seves famílies no van trigar a conèixer-se, els seus nens eren amics inseparables.

.
En pujar a l'institut van continuar junts, van descobrir les noies plegats, van viure les seves primeres borratxeres. D'aquella època és difícil trobar una foto en la que surti un sense l'altre. A més, els dos es van apuntar a un equip de futbol per fer una mica d'esport i en gaudien força, s'entenien com a tot arreu.

.
No es van decidir per la mateixa carrera, però les seves dues facultats estaven a tocar, com a mínim un parell o tres de vegades per setmana dinaven plegats i es posaven al dia, tot i que seguien compartint aficions i sortint els caps de setmana. Totes les noies que van anar passant per les seves vides, fins a conèixer les definitives, van tenir una certa enveja d'una relació tan forta i prioritària. Però no hi havia res de romàntic entre ells, tant sols una complicitat i un enteniment fora del comú. Mai no es van barallar, cap dels dos no va ferir mai l'altre.Acabada la carrera, i amb el pas dels anys, van venir la família i les hipoteques, encarrilar les vides i establir-se. Tot ho van fer de bracet, amb el suport mutu i rebent i donant ajuda a l'altre sempre que fos necessari. Eren feliços, vivien una vida plena, s'havien convertit en veïns i les seves dones s'havien fet amigues, i els seus fills gaudien de jugar plegats. I sobretot, es tenien a ells.

.
Per això, coneixent-lo com el coneixia, a en Joan el va deixar perplex quan va entrar a casa d'en Miquel i se'l va trobar amb posat greu i la cara enfosquida, sostenint una destral ensangonada a les mans, amb la seva dona i les seves dues nenes totalment irreconeixibles als seus peus, esteses sobre un mar de sang.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

.