153.- Pepe

.

Va nàixer a Andalusia. Va venir a Tortosa per mediació d'un oncle seu, que havia fet el servei militar a la nostra ciutat quan Tortosa era plaça militar. És un home senzill, amic de tothom, de parla graciosa i amb un accent andalús tant remarcat que de vegades costa d'entendre. Els anys a Catalunya l'han identificat totalment amb el país i la seua gent i, sense perdre les arrels d'origen, es considera i el considera tothom un tortosí més. Pepe és un home bastant gran. És a prop dels noranta i, malauradament, s'ha quedat cec. Una vertadera llàstima. Penso que no es mereixia una cosa així a la vellesa. Ha sigut un home alegre que a més, ha sabut donar alegria als qui l'han envoltat. No ha negat mai res a ningú i amb el seu caràcter obert i ocurrent s’ha guanyat l'afecte de tothom.

.

La seua manera de parlar és una mescla d'andalús escapçat amb el català de Tortosa que li surt espontàniament, sense cap esforç. És com si hagués inventat una nova llengua i que ja no recordés la seua del tot, ni hagués pogut aprendre del tot la nostra. Sentir-lo és una delícia. És un home profundament humà i, sense ell saber-ho, un filòsof de naturalesa autodidacta.

.

Me'n recordo que de menut al barri tothom em cridava "Joseret". Era el diminutiu de José. Llavors el nom de Josep no s'estilava gaire. Pepe, escoltava quan me cridaven i sempre que em trobava sol s'acostava i em deia amb el seu andalús tot fent-se el diàleg ell mateix:

.
- Ossé, Osseillo, Pepe, Pepeillo- - Senyó guardia: Ossesseca -.

.
Això traduït al nostre idioma, més o menys volia dir:

.
- Josep, Josepet, Pep, Pepet- - Senyor guàrdia: Josep a seques-

.

Jo li seguia el corrent perquè em feia gràcia i no anava més enllà. Només quan em vaig fer gran i la gent em continuava cridant Joseret, em vaig adonà de la importància de fer-te cridar, des de menut, pel nom que et van posar el dia del bateig.
.

autor: Josep Cid Ginovart

.