viernes, 2 de octubre de 2009

124.- La carta


Tenia la carta a les mans i les mans li tremolaven. Tenia la vista posada en el remitent, però sense veure-hi res. Els ulls els tenia negats de llàgrimes. El cap li bullia. El temps havia passat, ràpid en algun moment i a poc a poc gairebé sempre. I feia ja tants anys d’allò. No ho havia pogut oblidar, òbviament. Aquestes coses no s’enterren així com així, d’un dia per l’altre. No t’aixeques un matí i la teva memòria ha fet un esborrat selectiu. No. Això marca, i per tota la vida. I era una marca feta a foc, amb un ferro roent. Però una vegada havia après a conviure-hi, tot semblava una mica més fàcil. Una mica només, dintre de la dificultat implícita.

Va deixar la carta a sobre la taula, i la va mirar. Es desafiaven mútuament. Des que feia una setmana que l’havia rebut, la seva vida, les seves hores, els seus minuts, havien esdevingut un continuat desfullar d’una flor imaginària on l’obro o no l’obro era la constant que es repetia al seu cap. Què fer? Feia cinquanta anys que no havia tingut notícies del Manel, el seu marit. I ara li arribava una carta d’ell, datada de gairebé cinquanta anys enrere. Potser la darrera carta que va escriure en vida? Potser la constatació de que finalment havia marxat lluny d’ella i l’havia abandonada? No sabia què fer. Millor deixar les coses d’aquella manera o saber definitivament la veritat? Es veia incapaç d’escollir. Avui no. Es va alçar, va agafar la carta i la va tornar al guardar al calaix on des de feia una setmana romania guardada. Demà, potser, sabria què fer. Avui no.
.
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.

16 comentarios:

McAbeu dijo...

Ostres! Ha de ser molt fort que et passi una cosa així i entenc els dubtes, però acabarà obrint-la no es pot fer una altra cosa. Bon relat!

P-CFACSBC2V dijo...

Sí, seria absurd guardar-la i fer com si no l'hagués rebuda. Trobarà les forces, segur. Bon relat!

bajoqueta dijo...

Jo sens dubte l'obriria!

Gràcies per un altre conte Jordi!

xaruga dijo...

La por pot ser més forta que la curiositat, fins i tot pot arribar a paralitzar l'acció d'obrir una carta. Ha de ser terrible viure amb el dubte. Li hauríem de donar una petita empenta.

Assumpta dijo...

Ostres, Jordi!! M'agrada moltíssim com escrius i, amb aquest conte, has aconseguit deixar-nos tots amb l'intriga de què deu posar la carta!!
Molt molt bo!

- Obri la carta, dona :-) Estic segura que el seu marit l'estimava, aquí trobarà una explicació del que va passar. Veurà com no va tenir en cap moment intenció d'abandonar-la :-)

Aprofito per fer una crítica al servei de Correus. Ho sento però a mi també m'arriba tot amb molt retard... Això quan m'arriba!! perquè sé de cartes i postals que s'han perdut. Així com un sobre que em va arribar estripat i faltant part del contingut

Carme dijo...

M'afegeixo a la queixa de l'Assumpta. Després de 50 anys... ja no calia, aquests de correus no tenen vergonya.

I és que segurament té raó que és millor no obrir-la, racionalment té raó, segur, però jo no me'n podria estar, per bé o per mal l'hagués obert immediatament.

Molt bo!

senga dijo...

...ai, aquests de correus...i ens explicaràs si obre la carta?...
Sí, les ferides poden fer molt de mal, i es veritat que em trobo amb gent entristida per aquest dolor de mantenir una ferida oberta any rera any...però, les ferides es poden curar,ho sé segur...fins i tot diria que som a la Terra perquè ens ajudi a curar ferides que fa anys i anys arrosseguem generació rera generació...la Terra és una esponja que va xuclant els nostres mals si hi posem plena conciència...a mi em passa.

senga dijo...

ah!...Assumpta...avui ha set el dia que he llegit el conte a nens de sis anys hi ha anat molt bé...una vegada més gràcies.

Elvira FR dijo...

Com la vida mateixa...cartes que no arriben..cartes que arriben a destemps...molt bon escrit..pura literatura...deixant incògnites per que les rumii el lector.. Molt Bo!

Jordi dijo...

Hola a tots i moltes gràcies pels comentaris! Bé, si voleu saber la meva opinió, jo l'hagués obert sense dubtar-ho! Sóc molt impacient! És clar que estem parlant de la realitat. La ficció ja és diferent...

garbi24 dijo...

Jo l'hagues oberta tant bon punt la tingués als dits, sempre es millor una mala noticia que no saber-ne res.
Per quant la segona part ?

Assumpta dijo...

Moltíssimes gràcies, Senga!! T'asseguro que em fa molta il·lusió que hagis llegit el conte als nens! Ja quan m'ho vas dir em va fer molta gràcia i ara, quan t'he llegit m'he posat molt contenta! :-))

kweilan dijo...

Molt ben escrit, Jordi i tot el conte he estat intrigada per veure com acabava la història. M'he quedat amb les ganes de saber què hi posava a la carta.

XeXu dijo...

50 anys són molts, tota una vida. Entenc els dubtes, però jo no podria fer això, jo l'hagués obert immediatament. Però cadascú és com és, hi ha qui la cremaria sense obrir-la.

- assumpta - dijo...

Un magnífic relat!
Ens has mantingut amb l'intriga fins al final i l'has acabat en el punt just per a que cadascú pugui fer-ne en seu propi raonament.

També, com la majoria, l'hauria obert (potser al cap d'uns minuts), però l'hauria obert.

Genial, Jordi!!!
;)

Anónimo dijo...

M'agrada molt aquest relat que acaba amb la possible explicació d'una vida plena de rancúnies i frustracions. De fet, que surtin cartes a un escrit, sempre m'agrada.

Luguca.