.
És hora d'anar a dinar i camino per la vorera tot pensant en les meves coses.
De sobte, m'aturo al voltant d'un grup de gent que, entendrits, observen un gosset que està lligat i crida desesperadament.
Una parella agafats de bracet fan comentaris entendridors,- quan ens casem en comprarem un.- li diu ella.
A la mateixa rotllana hi ha un senyor gran, amb la seva neta.
- Mira avi, que bonic que és.
Cada cop hi ha més observadors, a tots ens fa gràcia i ens fa patir,
- Ves on deu ser el seu amo?
Decideixo anar-me'n.
Deu passos, faig deu passos i el món s'atura.
Deu passos i veig una noia asseguda al terra amb la mirada fixa i abaixada, la mà estesa i mig oberta.
Un tros de paper on hi ha escrit, amb lletra de mal traç, un seguit de paraules tristes.
Unes monedes a la falda indiquen que algú l'ha vist.
La Maria ha passat per moltes desgràcies, ha passat gana, s'ha sentit malalta i sense saber on anar.
Es lluny de casa i fa molt que no sap res del seu infant.
Demana almoina per el present i una súplica per el futur; tornar abraçar el seu ninó.
De sobte, surt una noia de la botiga del davant, deslliga la corretja, amanyaga el seu petit amic i se'n va.
Comença a plovisquejar.
Una pluja petita, però prou insistent, i la Maria sap que s'ha acabat la seva feina. Quan plou la gent no s'atura a donar almoina.
S'aixeca a poc a poc, els ossos li fan mal i el peu fa dies que li fa la guitza.
Camina carrer avall, amb els pensaments lluny,
i no us sabria dir si el que li llisca per la cara és aigua de pluja o llàgrimes dels seus bonics ulls.
Que tinguis sort, Maria.
.
De sobte, m'aturo al voltant d'un grup de gent que, entendrits, observen un gosset que està lligat i crida desesperadament.
Una parella agafats de bracet fan comentaris entendridors,- quan ens casem en comprarem un.- li diu ella.
A la mateixa rotllana hi ha un senyor gran, amb la seva neta.
- Mira avi, que bonic que és.
Cada cop hi ha més observadors, a tots ens fa gràcia i ens fa patir,
- Ves on deu ser el seu amo?
Decideixo anar-me'n.
Deu passos, faig deu passos i el món s'atura.
Deu passos i veig una noia asseguda al terra amb la mirada fixa i abaixada, la mà estesa i mig oberta.
Un tros de paper on hi ha escrit, amb lletra de mal traç, un seguit de paraules tristes.
Unes monedes a la falda indiquen que algú l'ha vist.
La Maria ha passat per moltes desgràcies, ha passat gana, s'ha sentit malalta i sense saber on anar.
Es lluny de casa i fa molt que no sap res del seu infant.
Demana almoina per el present i una súplica per el futur; tornar abraçar el seu ninó.
De sobte, surt una noia de la botiga del davant, deslliga la corretja, amanyaga el seu petit amic i se'n va.
Comença a plovisquejar.
Una pluja petita, però prou insistent, i la Maria sap que s'ha acabat la seva feina. Quan plou la gent no s'atura a donar almoina.
S'aixeca a poc a poc, els ossos li fan mal i el peu fa dies que li fa la guitza.
Camina carrer avall, amb els pensaments lluny,
i no us sabria dir si el que li llisca per la cara és aigua de pluja o llàgrimes dels seus bonics ulls.
Que tinguis sort, Maria.
.
autor: Pep Climent, del blog Intercanvi
.
12 comentarios:
És trist però real com la vida mateixa.
Gràcies pel conte Pere :)
M'agrada el títol, perquè resumeix la distància que hi ha entre el que ens agrada i el que som capaços de rebutjar.
Felicitats per l'escrit.
Luguca
Tristesa real, comptes per pensar en el que ens pot passar a qualsevol de nosaltres.
Com una fotografia de carrer...bell i trist retrat d'una quotidianitat...Bon conte!
És així mateix...realitat total. Molt bon conte.
...garbi creus que pot passar a tothom?...m'ho pregunto sobre el per què de tanta misèria...són ànimes en pena que van pel món arrossegant les seves misèries...i per què?...per a mi és un misteri molt gran perquè qualsevol resposta que em ve es queda curta per explicar tant...de totes maneres no crec que sigui fàcil passar a ser miserables...de tenir diners a no tenir-ne? pot ser però aquesta situació del conte és alguna cosa més profunda i desesperant...almenys és el que m'harriba de la manera com ha escrit el conte en Pere...gràcies.
Ja ho diuen que al món hi ha molta gent, i poques persones...
Gràcies a tots per els comentaris.
McAbeu- Et juro que és real, l'unic fictici és el nom, li vaig posar Maria.
No podia escriure sobre ella sense posar-li cap nom.
bajoqueta- gràcies a tu, per el blog.
Anònim- vaig posar aquest títol perquè de veritat vaig tenir un lapsus mental,i em vaig sentir molt malament.
garvi24- molt trist,de veritat.
A més crec que tots podem caure en un pou de infinita misèria, però la veritable por ,per mi, seria veure algú que estimo molt en el lloc de la Maria.
Elvira FR- Escriure per mi és com parar el temps, un instant que queda gravat en la ment.
Kweilan- ja se que tothom ha vist en un moment o altre algú que demana almoina, i estic segur que per sort hi ha gent com vosaltres que pensa que hauriem de fer quelcom, però és molt complicat...penso jo.
senga- pots estar segur que pot passar a tothom.
Però a més et diré que hi ha gent que no te més opció, ha nascut en la misèria i morirà en la misèria.
Que et passi a tu o a mi, seria igual de trist, però al menys em tingut alguna oportunitat.
XeXu- Veig has vist una cosa que a mi també em va fer pensar.
I tant que és real! Al meu barri n'hi ha moltes de Maria! Un conte frapant.
Ah! Molt, molt encertat el títol!!!
Fa pensar, aquest relat. Crec que tots n'hem vist de Maries, pero que potser no ens hem aturat a mirar-les.
Molt ben relatada aquesta, lamentable, quotidianitat. Felicitats!
El títol crec que ho defineix perfectament.
Publicar un comentario