lunes, 26 de octubre de 2009

148.- Matí de diumenge

En Jordi s’havia despertat tot xop, neguitós, amb una sensació estranya. Se sentia com fa molts anys en la seva primera nit a Cuba, amb aquella xafogor característica de les insomnes nits tropicals.
Però no era el cas. La nit en realitat, havia estat freda, molt freda.
En llevar-se, va veure que una fina capa blanca ho cobria tot. Era com si una mantellina de seda s’hagués dipositat, amb tota cura, damunt d’aquells camps de la plana.
Absort en els seus pensaments, ho contemplava dret davant l’inmens finestrall de la seva habitació.
Que li estava succeint?, a ell, l’empresari més important de tota la província. Si més no, així el definien sempre en els diferents articles de premsa apareguts en la última dècada.
Si ho tenia tot, que més podia desitjar?
Però en realitat se seguia sentia buit, com si alguna cosa li seguís mancant. Al vespre, en arribar a casa només en Duke l’esperava. Ell li demostrava tot l’afecte i admiració que precisava. Sense paraules, era capaç d’extreure-li aquell somriure que s’havia negat, a ell mateix, cada jornada.
Potser havia arribat l’hora de canviar la manera de fer les qüestions diàries, però no sabia pas com fer-ho, ni disposava de temps per a plantejar-s’ho.
Aquell matí de diumenge, mentre esmorzava, assaboria cada glop de cafè de la tassa que premia amb les mans.
Un primer raig de sol, s’escolà justament fins allà mateix on era ell.
I va somriure de bon matí. Per fi ho va veure clar. Aquelles petites coses són les que el feien realment feliç.
Sense pensar-s’ho dos cops li va fer un xiulet a en Duke i aquest, tot d’una, va aixecar les orelles gairebé al mateix temps que sortia cofoi en direcció a en Jordi.
Van sortir a fer un passeig plegats. Un passeig llarg i tranquil.
En Jordi va saber gaudir d’aquell petit plaer que se li oferia avui.
Un dia radiant, encara fred, però amb un magnífic cel blau amb només quatre pinzellades de núvols acaronats pel vent.
Demà dilluns no anirà a treballar, segur que podran passar sense ell.
Avui ha rebut un regal preciós, un regal de llum. La llum de la seva nova vida.
.
autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis... (conte amb 365 paraules justes!)
.

14 comentarios:

bajoqueta dijo...

Gràcies pel conte AssumptaPi :)

P-CFACSBC2V dijo...

Un regal de llum; bonic! Un bon conte per a dies grisos.

xaruga dijo...

Tant fàcil que sembla veure la llum des de fora i tant difícil que és quan estàs capficat en la rutina diaria! S'han d'aprofitar aquests moments de clarividència per canviar aquelles coses que ens angoixen i no ens deixen viure la vida amb plenitut. Gràcies, Assumpta, ho has il·lustrat molt bé.

Pep dijo...

Magnífic el conte.
A més, és cert que les petites coses
són les que t'omplen la vida.
Podríem fer una llista de coses menudes que ens ajuden cada dia.

McAbeu dijo...

És cert que aquestes petites coses són les que ens fan viure i moltes vegades no els hi donem la importància que tenen. Bon relat!

Elvira FR dijo...

Quan de cop i volta ens aturem i ens dediquem a viure cada minut com si fos el darrer amb plena intensitat és quan fugisserament trobem la felicitat...bon conte!

Carme dijo...

Un canvi molt positiu! Moltes vegades ens cal aturar-nos i afinar una mic a la direcció del nostre volant interior.

Un conte molt maco, assumpta!

berta dijo...

Una bona sortida, la que es proposa el protagonista!

garbi24 dijo...

De vegades es necessari un gir soptat a la vida per tal d'aprofitar-la millor. Crec que ha escollit bé, sempre i quant no es desvinculi del tot de la seva tasca.

senga dijo...

Assumpta ets boníssima...saber explicar coses tan sàvies amb tanta naturalitat...quina enveja...i és que quan es fa la llum, quan prenem cociència del que fem i del que passa tot és genial...felicitats...

senga dijo...

...aquest conte el regalo al meu amic...

kweilan dijo...

Gaudir de les petites coses és un dels secrets de viure...m'ha encantat aquest conte, -Assumpta-

Marta dijo...

Quin conte més bonic! És molt important saber trobar el camí de la teva pròpia felicitat.

- assumpta - dijo...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!!!
;)))


I sí, el que compte de veritat són les petites coses. Potser no ens n'adonem, però són les que en realitat fan moure el nostre món particular i per tant també la resta del món.
Petons!