Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil•litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.
-Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.
Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.
Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una mueca de disgust.
Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex–lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.
-Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.
Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.
Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una mueca de disgust.
Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex–lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.
autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa
12 comentarios:
Jajaja, molt bo. Hi ha vegades que no ens adonem que ens ha pujat la concentració de metàfores en sang fins que ja és massa tard... però és que ens costa tant deixar els vicis. ;-D
Molt bo! I molt ben escrit. Jo no em voldria desintoxicar pas!
Acostumo a llegir els contes d'aquest blog sense saber-ne l'autor... I quan he anat llegint aquest, he pensat que podria ser teu: la ironia, la situació paradoxal que exposa, el desenllaç ideal... tot era marca de la casa! I sí, he endevinat que era un dels teus microcontes! I molt bo, com sempre!
Gràcies pel conte Josep M. :)
Boníssim! Jo tampoc no em voldria desintoxicar pas, sinó ben al contrari, acabar de caure-hi del tot!
Molt, molt bó!! :-))
Hi ha moltes persones amb aquest vici ;-) jo, per si un cas, no em deixaré fer les proves de metàfores, epítets i oxímorons :-)
Però el final és el millor del millor... la típica escena de l'ex-fumador al que molesta l'olor del tabac, traslladada a aquest nou "vici" dóna un resultat genial! :-)
molt divertit. Jo tampoc em deixaré fer les proves, que segur que tinc una intoxicació de les més fortes.
Crec que tinc el vici controlat, per tant puc continuar llegint sense estar intoxicat, tot i que tinc que reconèixer que em costaria deixar-ho.
Molt bona pensada.
Ho trobo boníssim...les situacions exagerades expliquen fàcilment qualsevol altra situació exagerada que vivim a la vida...i n'hi ha moltes, si en fessim una llista sortiria llarga, llarga...estem enganxats a tantes coses que acabem saturats, estressats, deprimits...
Les modes modernes d'ara.
Guarir-se d'aquesta malaltia ha de ser horrorós. Molt bon relat!!
Molt graciós el text, un bon reflex de les addiccions. Però no fotem, hi ha coses de les que mai no en hem de desenganxar, encara que tinguin aparença de droga.
Molt bo, el conte! Ah, i no us deixeu posar la vacuna!
Publicar un comentario