martes, 6 de octubre de 2009

128.- La tossuderia

.
Després de males èpoques, la sort li somreia. Per fi la noia de recepció havia acceptat sortir amb ell, estava molt animat. Acabava de signar els papers del pis, per fi era propietari. L’augment de sou que havia rebut li permetia això i una mica més encara. No es podia negar que passava per una bona temporada. Se sentia bé amb ell mateix, i en forma. Aquella tarda va voler sortir a córrer, això sempre se li posava molt bé. Però va triar malament la ruta. Amb l’iPod a les orelles no va sentir el cotxe que girava la cruïlla a més velocitat de la permesa, de manera que el món, sense previ avís, simplement es va enfosquir.

Només dos flaixos de consciència es van quedar gravats a la seva memòria. El primer, algú que deia que no li moguessin el cap, però cap imatge l’acompanyava. El segon, un moviment horitzontal per un passadís amb llum artificial d’hospital, amb quatre persones dretes al voltant.

El metge que intentava reanimar-lo va fer el que va poder, però ja no reaccionava. Les darreres descàrregues de desfibrilador no van aconseguir res. Deu minuts de reanimació van fer perdre les esperances a l’equip mèdic, que tot d’una, a un senyal del metge, es van aturar. Decebut, el doctor es va arrencar la mascareta i va anunciar l’hora de la mort. Ja no hi havia res a fer. L’únic soroll que se sentia en aquell moment era el xiulet de l’encefalograma pla.

Però no havia acabat. Tres minuts després, i amb tots els aparells apagats i el material recollit, una de les infermeres es va adonar que el pit del difunt s’inflava rítmicament: respirava! El que la medicina no havia solucionat ho feia ara aquell cos, que havia tornat literalment de la mort. No va costar gens estabilitzar-lo.

Un cop va recuperar la consciència, tot l’equip va anar a visitar-lo i es van interessar per com havia sortit de l’abisme després d’haver estat declarat clínicament mort. La resposta que va donar va sorprendre tothom:

- Si home! Ara que em començaven a rutllar les coses penseu que l’havia de dinyar!!?
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
.

18 comentarios:

bajoqueta dijo...

No és just no! Ha de viure!

Gràcies pel conte Xexu!

McAbeu dijo...

La tossuderia pot ser considerada un defecte però en aquest cas benvinguda sigui. Que el metge diu que m'he mort? Doncs a mi no em dóna la gana! :-D. M'ha agradat molt el relat i sobretot la sorpresa final que és excel·lent.

xaruga dijo...

La voluntat de viure és superior als pronóstics científics i fins i tot a les regles de la natura. Hi ha d'haver, però un bon motiu que t'impulsi a resistir i a superar les situacions més adverses. Aquesta persona el tenia. Molt bona lliçó.

garbi24 dijo...

Veus com ser tossut no es res de dolent, al contrari salva vides.
Em quedo amb la cara que deurien de fer els metges......

Pere dijo...

Grandiós conte! Enorme! m'ha encantat. No amb la mort, però la meva tossuderia m'ha permés superar una lesió de genoll que els metges ja donaven per impossible!
I una merda! Jo volia tornar a jugar!

Carme dijo...

Molt bé, Xexu, tossuderia fins al final! No hi ha com tenir un bon motiu!

Angle dijo...

Les ganes de vuire són majors quan tenim coses a les que aferrar-nos i el protagonista té moltes coses a les que aferrar-se... sobre tot a la recepcionista.
Molt bon conte Xexu

Marta dijo...

é raó aquest noi, no era moment de dinyar-la! Un bon relat. La vida ja les té aquestes coses, no és ficció aquest relat, una cosa molt semblant va passar a la meva familia.

senga dijo...

D'acord amb els que dieu que és la voluntat de viure la que pot més que tot i hi afegiria la voluntat empesa per la necessitat de viure...i des de la meva experiència no té res a veure amb la tossuderia...seria més explicable des de la conciència de saber que aquí a la Terra hi som per uns motius i aquests cal complir-los abans de marxar i en un moment de inconciència corporal es pot ampliar la conciència humana i llavors veure-ho tot més clar...gràcies per posar el tema damunt la taula...i prou ben explicat.

Jordi dijo...

Jo també crec que ha de viure! Molt bon relat, XeXu!

P-CFACSBC2V dijo...

Que bo! :-D Si tots poguéssim fer el mateix…

kweilan dijo...

M'ha encantat aquest conte, XeXu...Les ganes de viure i la voluntat poden més del que ens pensem.

Elvira FR dijo...

Molt bo molt bo sobretot el final...si en la vida real es pogués fer el mateix...seria fantàstic!

Pep dijo...

Molt bo el conte.
Et fa pensar, amb la tossuderia.
Però a més et fa pensa amb el destí que tenim tots.
Potser si ets tossut pots canviar moltes coses, però fins a quin punt?
Vam ser prou tossuts quan vam escollir la feina?,quan vam escollir el pis que no vam poder llogar?
Quan ens discutim amb la parella per una ximpleria, fins a quin punt tens que ser tossut?
Que difícil que m'ho has fet ¡¡¡

Alexandre Domènech dijo...

"Oxalá" les coses fossin sempre així... Perquè la mort, no sempre arriba quan ha d'arribar. El problema de morir, no és morir, sinó morir quan no s'ha de morir.

Un bon conte, a la vida, també s'ha de tenir humor.

Àlex.

pluja dijo...

Jajajaja!! molt bo! clar que sí, optimisme i força. Només faltaria que ara que les coses van bé hagi de marxar! M'ha agradat molt el relat, sobretot el final optimista que li has imprès! ;)

Cesc dijo...

Ostres XeXu, al principi se m'ha eriçat la pell i després he somrigut, no és just que quan les coses van bé te n'hagis d'anar oi? :)

Assumpta dijo...

El conte és molt, molt bo!!

Jo sempre he pensat que la voluntat és molt important per tot i que, fins i tot en casos de malaltia, crec que té moltes més possibilitats de tirar endavant aquell qui lluita per ser positiu i busca la força en sí mateix o s'agafa a un motiu que l'ajudi a tirar endavant (com, en el cas del teu relat, l'amor)

Val, jejeje el teu és un relat amb un cas exageradíssim i amb un final inesperat quan ja hem "vist" l'escena (molt ben narrada) del metge arrancant-se la mascareta i dient l'hora de la mort) però crec que hi ha bastant de cert en la filosofia del teu conte :-)