jueves, 22 de octubre de 2009

144.- Gorjablancs

Allà a la cuina, des de sempre que hi hem tingut dos llumets, d’aquells rodonets i encastats al sostre, els tècnics en diuen dicroiques.
.
Doncs, aquell matí de dissabte, entrem a la cuina i els llumets no hi eren. Només quedava l’anella del voltant ben buida. I els llums? Com pot ser que hagin desaparegut.
.
Vaig mirar per tot arreu i els llums no eren enlloc. Després vaig prémer l’interruptor... i sí... des dels forats buits del sostre, sortia una claror llunyana.
.
Els llums hi eren i funcionaven! però simplement, en comptes de caure cap avall, complint la llei de la gravetat, s’havien ensorrat cap a munt. Vam rescatar-los, evidentment!
.
Algú els havia estirat des de dins, algú que voltava per aquella mena de mini-pis, d’un pam d’alçada entre la teulada i el sostre mort.
.
Més tard, un rebombori va remoure tot el sostre, corredisses amunt i avall.
.
I anant d’una habitació a l’altra, ens adonem que en algunes zones del pis fa una pudor molt desagradable.
.
Desorientats, en parlem amb el veïns. “Gorjablancs” ens diuen. Han estat vistos pujant i baixant tranquil·lament en la verticalitat de les façanes, com si res.
.
Mirem la teulada, les teules remogudes, i algun forat entre teules, aquí i allà. I de sobte, per l’espai que deixa la primera teula, allà davant nostre, un petit gorjablanc treu el cap, com si sortís d’una pel·lícula de dibuixos animats. Mira encuriosit, i en percebre un petit moviment, se’n torna endins cap a la seguretat d’aquell cau inaccessible per a nosaltres. Té una taca blanca sota el coll.
.
Tot el cap de setmana, amb aquests veïns sorollosos. No sabem quants n’hi ha. Sembla que de dia dormen, al capvespre es desperten i comencen les corredisses, deuen jugar els menuts mentre la mare se’n va a caçar.
.
En ple sopar, mig acostumats ja als nous veïns, ens quedem a les fosques! Deuen haver estirat algun fil elèctric dels que passen per dalt. Fem proves fins que aconseguim que torni l’electricitat, a tot arreu menys en una habitació. Aquell llum no funciona.
.
Ens expliquen mil aventures entre els gorjablancs i els veïns. No som els únics!
.
Què podem fer amb aquest aprenents d’electricista?
.
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments (relat amb 365 paraules justes)
.

12 comentarios:

bajoqueta dijo...

Gràcies per un altre conte Carme ;)

McAbeu dijo...

Encara que mirant el dibuix l'animalet sembla encantador, una invasió d'aquestes pot portar molts maldecaps. A mi no em seria tan fàcil d'acostumar-m'hi com fan els protagonistes del conte. Un relat molt ben escrit!

garbi24 dijo...

Caldrà treure'ls amb molta cura i portar-los a lloc segur...que pobres estan en vies d'extinció.
Molt bon compte, d'uns entremaliats animalons.

kweilan dijo...

M'agrada que es tingui cura dels animals però no tenir-los al sostre de casa meua. Molt ben explicada tota la història!

senga dijo...

...doble felicitació, perquè són 365p. i perquè aquestes hitòries que per quedar-nos tranquils les situem com a fantàstiques...també podria ser una manera de fer-nos saber, als orgullosos humans, que ja és saber poc pensar que en aquest món només hi som nosaltres...ai! la nostra seguretat penjada d'un fil...i de fet tot allò que podem imaginar es pot convertir en real i tot el que considerem real en algun moment algú s'ho ha imaginat...i si no quans llibres trobariem que ho expliquen?

Carme dijo...

És una història real, que va ser molt graciosa i molt difícil de solucionar, però finalment el tema està resolt, amb molt a tecnologia.

Vam posar unes gàbies trampa, grans, on s'hi podia entrar a buscar el menjar però desprñes es tancaven, per a poder-los alliberar a la muntanya. Van caure a la trampa els dos petits i la mare més sàvia ja no hi va caure. No la podíem caçar.

Aleshores vam posa r un aparell que emet ultrasons quan detecta moviment, vam fer un forat i el vam posar dalt.

Treure la pudor dels excrements va ser una altr a vantura tecnológica, però arfa ja està resolt.

No, no ens hi vam acostumar McAbeu, era impossible...

Ara, aixì si una preciositat d'animalons. En el moment d esoritr de la gàbia van fer una foto que jo he "reciclat" pel Paint.

Carme dijo...

kweilan per molt macos que fossin els havíem de tornar a la mutnanya... ja veus.

senga, tens raó, realitat i fantasia tenen una frontera molt prima que es trenca a la mínima que ens despistem.

XeXu dijo...

Caram, ara no sé si això pot haver passat de veritat o si és tot inventat, quines coses. En tot cas, curiós, curiós.

Això és el que pensava, però ja he vist que has reconegut que era una història real. Caram, quines coses que us passen.

Pep dijo...

Un cop, vaig trobar un gorjablanc que estava enverinat,el vaig intentar curar, però el verí havia fet el seu efecte i al final és va morir.
Més tard vaig saber que hi ha qui creu que aquests animalons fan mal a la fauna que alguns personatges amb escopeta "estimen", i per les seves raons decideixen aniquilar els gorjablancs, guilles, aguilots,....
Així som els humans ¡¡

Tot hi així.. el conte m'agrada molt, i espero que els petits visquin en llocs tranquils.

Elvira FR dijo...

Fer de la realitat un conte és maco...caram amb els gorjablancs!Bon conte.

Marta dijo...

Aquests animalons em podriem tornar boja!Un bon conte1

- assumpta - dijo...

Com a conte el trobo molt original, però quan he llegit que era basat en una història real...!, penso que sí que de vegades la realitat supera a la ficció.

També he hagut de conviure amb hostes no desitjats una bona temporada i era més un maldecap que no pas una altra cosa.
Molt ben explicat, Carme!!!

PD.Confesso que desconeixia aquest nom: Gorjablancs. :S