miércoles, 14 de octubre de 2009

136.- El pecat de la vídua

.
Una dona jove, guapa i vídua pels voltants dels anys quaranta, no era massa estrany de trobar, juntament amb totes les penúries per subsistir i tirar endavant un fill. Però la Eulàlia era diferent, ella tenia un altre sofriment, un que fa molt de mal, quant no es pot curar. Estava enamorada, de la persona equivocada, la persona que potser més l’estimaria i l’ajudaria, però mai podria acostar-s’hi lo suficient, per gaudir del seu alè, el seu tacte o aconseguir que aquella mirada la despullés i la fes seva.
.
Llargues nits sola, enyorant la seva presència, la portaven a caure en pecat, amb moviments per auto complaure’s a si mateixa, arribant a plaers que li provocaven una gran culpabilitat.
.
Necessitava netejar la seva consciencia del pecat i s’obligava a anar a l’església a confessar el seu repetitiu sisè manament. Sortia reconfortada d’haver netejat la seva culpa, però sortia cada vegada amb el pecat de perjuri a les seves espatlles, al no poder explicar la veritat de la seva repetitiva recaiguda.
.
Va decidir acabar amb tot, el sofriment era massa gran, sabia el que havia de fer, avui seria l’últim dia de confessar-se, es va armar de valor, dirigint-se al confessionari. Just al davant, i com mai havia fet, agafà la porta principal, sense avisar, ajudada per la sorpresa, va entrar a dins a buscar el motiu del seu pecat.
.
Mai ningú va estranyar, un canvi de capellà i el canvi d’humor sobtat d’una vídua que va decidir provar sort a la capital.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

13 comentarios:

Jordi dijo...

Aquesta vídua és perillosa!

Carme dijo...

Una bona història amb sabor d'altres èpoques... no pas tant llunyanes.

Un aplaudiment per atu.

McAbeu dijo...

Hi ha pecats que demanen una absolució especial. Ben escrit el relat!

xaruga dijo...

El celibat existeix des de fa uns quatre-cents anys. No és gaire en la història de l'Església. Ja seria hora que quedés abolit perquè sinó hauran de buscar capellans a un altre planeta. Sempre en la tonteria del pecat de la carn. El que és pecat de veritat és estafar, robar, matar (per suposat, mentir, ultrajar, etc. Tots aquests pecats que l'Església absol sense gaires escarafalls. Així van...

rits dijo...

mai se sap on es pot trobar l'amor, oi?

Marta dijo...

Estic d'acord amb xaruga, Hauriem d'abolir el celibat. Un bon relat.

kweilan dijo...

Un bon relat que coincideix amb històries reals.

Elvira FR dijo...

Els pecats de la carn són pecatta minuta...els veritables pecats són els que s'embutxaquen diners estafant a milers de persones...aquests sí són uns pecadors...aquesta pobre vídua no ha fet més que enamorar-se...bon relat!

garbi24 dijo...

De vegades s'ha de fer cas al cor....a pesar de les possibles conseqüències.
Gracies a tots....

~PakKaramu~ dijo...

Pak Karamu visiting your blog

senga dijo...

Jordi, perillosa no ho és...ho dius de broma?...
Elvira, s'enbutxaquen diners...volr dir que roben el pa als altres...i clar això sí que és fer mal.
Garbi, sí, sempre s'ha de fer cas al cor...i la ment hauria de ser més llesta per donar solució a les demandes del cor...hi són...per què tenimuna ment tan limitada? i a vegades com més intel.lectuals més limitats de cor...
Visqui l'Amor i que les estructures siguin al servei de l'Amor.

XeXu dijo...

Ostres, m'ha sobtat! Molt bon final per una bona història.

bajoqueta dijo...

Gràcies pel conte Garbi :)