miércoles, 28 de octubre de 2009

150.- Tic-tac

Tic-tac, tic-tac. És tard i fosc. És negra nit. Tot està més silenciós que mai. Tic-tac, tic-tac. Bé, tot apart d'aquest maleït despertador. Avui, i com aquests darrers mesos, no puc d'adormir-me. Durant l'estiu, vaig intentar convèncer-me de que aquest insomni era degut a la calor. Ara, a mitjans d'octubre, és una opció que he hagut de descartar. Tic-tac, tic-tac. Fa dies que la nit fosca em sembla més fosca, que la nit silenciosa sembla més silenciosa. Des de la nit que va marxar. Tic-tac, tic-tac. Laura... com l'enyoro, maleït sia. Fa tres mesos que va marxar i fa tres mesos que no puc dormir. La calor? Més voldria que aquest insomni fos degut a la calor! La raó d'aquest maleït insomni ets tu, Laura. És massa dur dormir sol després de sentir, durant tant de temps, la calor del teu cos al meu costat. Tic-tac, tic-tac. Mai abans m'havia adonat del sorollot que fan les agulles del despertador. Quan em despertava a mitjanit, t'observava mentre dormies, escoltava la teva melodiosa respiració, m'impregnava de la teva essència... fins que m'adormia. Ara, quan em llevo, veig el llit buit de tu. I, com sempre, recordo els moments que varem passar junts. Tic-tac, tic-tac. Com aquella tarda, quan ens vam conèixer en aquell parc. Jo, assegut en un banc que quedava just davant d'on eres tu. Tu, amb un llibre a les mans. Jo, amb el mateix llibre. Mirades, somriures. El primer contacte, les primeres paraules. Hores i hores conversant sobre aquell llibre. I ens fem inseparables. I ens agradem. El primer petó, i el segon, i el tercer. I el primer “t'estimo”. Tic-tac, tic-tac. Vam passar grans moments junts, oi, bonica? Tic-tac, tic-tac. Perquè vas marxar? Érem feliços, Laura. Ens estimàvem. Res podia anar millor. Tic-tac, tic-tac. Una trucada. Una maleïda trucada que ho va esgarrar tot. Encara recordo aquella veu solemne. Un accident. Un accident que es va endur la teva vida i, amb ella, es va endur també la meva. T'enyoro Laura i t'estimo. Espera'm allà on siguis, vindré a buscar-te. T'ho prometo.
.
autora: Patrícia, del blog Jocs de nens
.

13 comentarios:

Marta dijo...

Un conte molt bonic i trist. S'enyora, terriblement, a les persones que marxen i no tornarem a veure.

bajoqueta dijo...

Gràcies pel conte Patrícia :)

McAbeu dijo...

Estic d'acord amb la MARTA, un conte bonic i trist. Moltes vegades, l'absència d'una persona estimada fa més "soroll" que la seva presència.

Carme dijo...

Oh! Patrícia, que bonic i que tendre! Com és de trist perdre algú que estimes, però com es pot explicar també amb tant a tendresa! Enhorabona, bonica, un conte preciós!

Pep dijo...

Un final amb molt d'amor,
un homenatge a tots els amants,
i un propòsit...estimar.

Un conte preciós.

garbi24 dijo...

Que dura que es la vida de vegades amb nosaltres. Una trista realitat que massa vegades fa presencia. Tot plegat no li treu mèrit a una gran narració.

Patrícia Montañés dijo...

Jo he tingut la sort de no haver perdut mai a ningú tan estimat com el personatge estimava a la Laura, però he intentat posar-me a la seva pell, i això és el que ha sortit :-) Me'n alegro que us hagi agradat, moltes gràcies per llegir-lo.
I a tu bajoqueta, gràcies per aquest bloc que cada dia es fa una mica més gran! :) Un petonet!

rits dijo...

No dormir per l'enyor de la persona estimada que ja no tornarà. Molt dur i escrit d'una manera molt tendre.

Cesc dijo...

Aquesta sensació és com un regal de nadal, la tristesa també hi és per Nadal què hi farem.

Elvira FR dijo...

Un conte molt melangiós i tendre i dolorós com només ho pot ser el record d'algú estimat que es mor i el/la perds per sempre...tic-tac la vida segueix tic-tac

kweilan dijo...

Un conte molt ben escrit, ple d'emoció continguda.

XeXu dijo...

Un conte molt ben escrit, m'agrada el teu estil. Has sabut expressar la desesperació del personatge, els seus sentiments. És trist, però tan real...

Clara dijo...

Quin tou de sentiments, de sensacións, d'emocions, de tristesa...


.. preciós Patrícia!