viernes, 30 de octubre de 2009

152.- Lloro por mí

.
Ella le cogía la mano con suavidad, con ternura, como si fuera una flor a la que temía ahogar. Las lágrimas bajaban lentamente recorriendo sus pálidas mejillas. Él, tumbado en la cama del hospital intentaba mirarla, pero sus ojos estaban ya desolados como campos quemados. La enfermedad que poseía su cuerpo había golpeado por última vez y su corazón, débil, vacío, no aguantaba más y se apagaba lentamente como el fuego sin madera que quemar.

Lloraba en silencio, junto a él, mirándolo a través de sus ojos nublados, con desconsuelo, sin alegría ni esperanza, solo el tacto de su piel madura le transmitía la sensación de que aún estaba allí. Una lágrima solitaria fue a caer en su mano, y él, recogiendo esa breve, pequeña e inesperada sensación cogió fuerzas.

- Laura, no llores por mí, no quiero que nadie… nadie llore por mí, no lo necesito.- E hizo una mueca imitando una sonrisa.

‘No, no lloro por ti’ quería decirle ella pero no podía y se limitó a responderle con la misma sonrisa. No, no lloraba, o por lo menos ya no lloraba por él. El amor de primavera, pasional, que tenían hacía tiempo que se había ido. Ni siquiera se había acabado, no podía describirlo pero había cambiado.

Las flores ya no sonreían igual. No, no lloraba por él, lloraba por ella pues estaba junto a la persona que había amado tanto y en el momento de su despedida era incapaz de sentir ninguna sensación por él. Sabía que cuando saliera de la habitación volvería a su rutina, una rutina sin él, ya no le importaba, ya no estaba junto a él.

No, no lloraba por él, pero sus lágrimas eran reales como el rocío que baña la verde hierba con el primer rayo de sol. Su enfermedad se lo había llevado todo, su energía, su amor, su esperanza. Sólo quedaba un pijama, en una cama, en un hospital, en una ciudad, en un mundo sin él.

Dejó su mano caer mientras se levantaba. Mientras caminaba hacia la salida le dijo:
- No, lloro por mí, porqué ya no puedo recordar cuando fue la última vez que te amé.

Él ya no estaba.
.
autor: bajoqueto (conte amb 365 paraules justes)
.

18 comentarios:

bajoqueta dijo...

Gràcies pel conte bajoqueto. Me vas sorpendre ja ho saps ;)

Pep dijo...

Una narració que trenca l'ànima i
et deixa en un estat de pensament
letàrgic.
Un bon conte.

xaruga dijo...

Molt fort. Els sentiments no es poden acoplar als desitjos. Una persona sent el que sent i contra això no s'hi pot fer gran cosa.

Elfreelang dijo...

Molt bon conte i molt ben narrat i escrit! "Cuánto dolor se agrupa en mi costado que por doler me duele hasta el aliento! " Es tan corto el amor y tan largo el olvido!

Garbí24 dijo...

Una tristesa que molts de nosaltres potser haurem de passar alguna vegada, sense poder fer-hi més que patir l'esdeveniment i començar-lo a oblidar molt a poc a poc en aquell mateix moment.

rebaixes dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
bajoqueta dijo...

Anton, crec que aquest comentari podries haver-me'l fet a mi directament. Però et contestaré per aquí. Mira jo faig el que puc i este blog dóna moltíssima feina. Ara mateix estic llegint, mig corregint i programant tots els contes que m'heu enviat per al novembre. Tinc un altre blog on comento llibres (que evidentment abans he de llegir-los), tinc dos blogs de cuina i este de contes que ja et dic que dóna molta feina. I quan tinc un ratet intento passar-me per uns quants blogs, però no sempre m'és possible, ja que el dia no dóna per més. Entre tot això he de cuinar, anar a comprar i fer la feina de casa, entre d'altres, com anar al metge com ahir (no ho saps suposo però porto una temporada mig malalta). Com pots entendre, temps no em sobra. I de vegades també va bé poder descansar i no fer res relacionat amb Internet. Valoro moltíssim a tota la gent que esteu participant, i a tu també evidentment que has enviat més d'un conte.
Este projecte és un projecte de tots, i com ja t'he dit dóna feina, feina que em fa deixar altres coses de banda, com ara visitar altres blogs. Em sap greu però no dono per a més :)
I em sap greu que la gent em posi nota quan sé que estic fent un gran esforç perquè cada dia hagi un conte publicat.

Elfreelang dijo...

Un excel.lent bajoqueta tens un excel.lent! en nota és un 10! I millora´t! No es pot arribar a tot! La gent et deu enyorar i potser per això es queixa L'Anton (perdó per haver-me ficat)

bajoqueta dijo...

Elvira, gràcies! Espero que sigue això i no un retret... perquè jo estic fent tot el possible per fer content a tothom :)

JJMiracle dijo...

Uf, una situació difícil. M'ha agradat la idea del "corazón vacío".

rebaixes dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
senga dijo...

...d'acord xaruga i massa sovint fem més cas als desitjos dels altres i a les obligacions que als nostres sentiments i aquí la pífia és total...estic convençuda que és possible viure la vida fent cas als sentiments, vull dir que és possible viure deixant espai, també als sentiments ...on hi ha el problema?...que això ho vam anar oblidant a mida que ens deien que ens feiem grans i ara et puc dir que aprendre de nou costa...

kweilan dijo...

M'ha agradat el conte perquè reflecteix unes emocions que de vegades podem reconèixer i comprendre. Ès molt trist però perquè ens mostra una pèrdua física però també emocional i això està molt ben explicat.
Quant a la feina que fas em sembla que tens un excel.lent com diu l'Elvira...avui quan he llegit el teu e-mail explicant-me que estaves programant els contes de por del novembre perquè estàs intentant que surtin publicats el més atractiu possible, he pensat que tenies moltíssima feina i que ho estaves fent superbé. vas tenir la idea...però tenir idees està molt bé i hi ha molta gent que en té, després posar-les a la pràctica amb el treball i esforç que suposa no està a l'abast de tothom, només de les persones amb un segell especial. Ànims i una abraçada!!!

Anónimo dijo...

Muchas gracias a todos, soy un melodramático empedernido.

Pero no puedo estar contento después de lo que ha sucedido y me veo obligado a responder a Antón. Quiero pensar que te has confundido con bajoquetA. Soy bajoquetO, masculino, otra persona.

Si los comentarios van hacia mí, para mandarme ya tengo a mi jefe y para que me puntúen ya tengo a mis profesores.

Si van hacia bajoquetA, pues me parece muy feo. Creo que no comprendes la de horas que se pasa revisando cuentos e intentando que todo el mundo esté contento. Tiempo que no está dedicando a otras cosas. Sí, es un hobby e intenta hacerlo lo mejor que puede pero no veo porque nadie le ha de imponer tareas, si por lo menos le pagaran algo…

En fin, que para lo poco que escribo y entro, has conseguido quitarme las ganas. Muchas gracias Antón.

Firma: BajoquetO.

Anónimo dijo...

Ostres gaire bé em fa plorar a mi i tot... quants cops passa això? quantes personse s'han arribat a sentir tant soles...

Adela dijo...

Tienes mucha razón en lo de que el que se queda llora por sí mismo y no por quien se ha ido. El ser humano es egoísta y ama porque recibe. No hay amor sin contrapartida aunque decirlo no sea muy romántico.

Bajoqueta: Tienes todo mi apoyo y reconocimiento al gran trabajo que haces.

Marta dijo...

El conte m'ha agradat.

No acabo d'entendre el que ha passat però si que tinc clarissim, i així li faig propaganda, és que bajoqueta fa una feinada brutal i boníssima!

Gràcies bajoqueta!

bajoqueta dijo...

Abans de res, demanar disculpes a bajoqueto per fer servir el seu conte com a foro... i donar-li les gràcies pel seu apoio incondicional en els bons i els mals moments, perquè no sabeu vatros la paciència que té en mi cada minut del dia, i com me cuida i tot en este any tan dolent que estic passant J

Gràcies a tothom pels seus missatges d’agraïment per la meua feina, i gràcies també a Anton pel gest que ha tingut avui.

I gràcies a la persona que este matí matí m’ha fet riure molt amb un conte que ha enviat, i ho sento perquè el conte era de por... li demano disculpes però a mi m’ha fet riure molt i molt J

Gràcies a tots de veritat per fer possible que cada dia hagi un conte, i ho sento si no puc tenir temps per poder comentar a tot arreu. Com li deia a Anton, quan tot això s’acabe tindré una bona llista de blogs on poder llegir les vostres coses.

Ah.. i Adela, gracias a ti en especial, porque aunque nuestro catalán te suena a chino, tu haces el esfuerzo de leer y aportar algun cuento tuyo.