Te n’explicaré un que m'he inventat aquesta tarda. Li va dir Jaume al seu fill, Àlex.
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell...
- Ep! para, pare! Aquest ja el sé!
- Ja el saps? Hi ara! Si me l'he inventat avui! El rei del meu llibre tenia el nas gran i vermell perquè li agradava massa el vi, i de tant que en bevia el nas li lluïa talment un far encès.
- Sí pare, és el mateix que em van explicar a P5... i tu l'has agafat i ara dius que es teu! Ets un mentider!
- Espera una mica més, tingues paciència que seguiré explicant-te'l i ja veuràs que és diferent.
- Segueix així: Tant li agradava el vi a aquell rei que, amb el delit de tenir el més sublim dels que es fessin al seu reialme va jurar que la seva filla es casaria amb qui li dugués el vi que més li agradés.
L'Àlex ja feia cara de cansat... i d'enfadat...
- Pareeee!! Ja està bé! Explica-me'n un altra de diferent!
Sense fer-li cas, el pare seguí: - De tant tastar vins, el rei va perdre la vida i el van haver d'enterrar entre les llàgrimes de la ciutadania. La filla del rei que tenia el nas vermell estava trista perquè a més de quedar-se sense pare es va quedar sense marit. Tanmateix...
- Ara arribarà aquell bell cantaire que recita davant la finestra de la princesa... Eh, pare?
Caram! Sembla que sí que és el mateix que t'anava a explicar...
El pare agafà una guitarra i cantà imitant al petit pretendent de la princesa del relat...
L'Àlex es quedà de pedra. Mai havia sentit cantar al seu pare... i aquella veu el va captivar. Ni sabia que el seu pare sabés música ni, encara menys, guitarra...
En un instant, d'indignat passà a admirat, i als tres minuts va aclucar els ulls mentre el seu pare cantava suaument...
- Que guai el meu pare!
El pare se'n anà satisfet. I digué en veu baixa mentre l'acariciava... Tingues sempre la capacitat de meravellar-te.
A l'altra banda de la cambra, la resta de la família també mirava...
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell...
- Ep! para, pare! Aquest ja el sé!
- Ja el saps? Hi ara! Si me l'he inventat avui! El rei del meu llibre tenia el nas gran i vermell perquè li agradava massa el vi, i de tant que en bevia el nas li lluïa talment un far encès.
- Sí pare, és el mateix que em van explicar a P5... i tu l'has agafat i ara dius que es teu! Ets un mentider!
- Espera una mica més, tingues paciència que seguiré explicant-te'l i ja veuràs que és diferent.
- Segueix així: Tant li agradava el vi a aquell rei que, amb el delit de tenir el més sublim dels que es fessin al seu reialme va jurar que la seva filla es casaria amb qui li dugués el vi que més li agradés.
L'Àlex ja feia cara de cansat... i d'enfadat...
- Pareeee!! Ja està bé! Explica-me'n un altra de diferent!
Sense fer-li cas, el pare seguí: - De tant tastar vins, el rei va perdre la vida i el van haver d'enterrar entre les llàgrimes de la ciutadania. La filla del rei que tenia el nas vermell estava trista perquè a més de quedar-se sense pare es va quedar sense marit. Tanmateix...
- Ara arribarà aquell bell cantaire que recita davant la finestra de la princesa... Eh, pare?
Caram! Sembla que sí que és el mateix que t'anava a explicar...
El pare agafà una guitarra i cantà imitant al petit pretendent de la princesa del relat...
L'Àlex es quedà de pedra. Mai havia sentit cantar al seu pare... i aquella veu el va captivar. Ni sabia que el seu pare sabés música ni, encara menys, guitarra...
En un instant, d'indignat passà a admirat, i als tres minuts va aclucar els ulls mentre el seu pare cantava suaument...
- Que guai el meu pare!
El pare se'n anà satisfet. I digué en veu baixa mentre l'acariciava... Tingues sempre la capacitat de meravellar-te.
A l'altra banda de la cambra, la resta de la família també mirava...
.
autor: Miquel Marimon, del blog Atura't
Conte amb 365 paraules justes i sense utilitzar la lletra "O".
Conte amb 365 paraules justes i sense utilitzar la lletra "O".
.
14 comentarios:
Gràcies pel conte Miquel :)
Tens tota la raó amb el teu conte.De vegades despreciem el que ens diuen per que ja ho sbem, ho he sentit dir, no ens emociona, i no deixem que l'altre acabi, quan al final hi ha l'esperit del vi del que ens volen ensenyar o al menys fer-nos partícips
del que potser no sabem,però de vegades som tant creguts... Ben relatat el teu conte,Anton.
Magnífic! Tenir la capacitat d'admirar-nos és viure la vida amb plenitut. De vegades hi ha coses meravelloses al voltant nostre de les quals no en fem ni cas. És quan la nostra existència ha esdevingut una rutina i tot ho veiem igual, sense ser capaços de sentir cap emoció. Gràcies per la lliçó.
No hauríem de perdre mai la capacitat d'admirar i d'admirar-nos com el nen i el pare d'aquest conte. Bon relat!
Molt bon conte! Ni de petits ni de grans no ho sabem mai tot, sempre ens poden sorprendre.
(Una coseta: cap a la meitat, hi ha un "però". Si es pogués canviar per un "mes", "tanmateix", etc., o suprimir-lo, ja no hi hauria cap "o")
Gràcies PC! A vore si Miquel veu lo meu mail i canviem el "però" pel que ell vulgue.
Son aquestes petites coses el que fan que les coses de vegades siguin diferents.
Bon relat.
Quin conte més maco. Poder sorprendre els fills ha de ser una passada. Sobretot per ells!
M'agrada molt aquest conte, perquè jo a vegades sóc com el nen que m'impaciento per sentir coses noves. I sempre hi ha el risc pedre'm coses boniques.
M'encanta la idea de conservar la capacitat de meravellar-nos malgrat el pas del temps. Molt bon conte!
El consell que li dóna el pare :
"Tingues sempre la capacitat de meravellar-te."
És genial.
molt bon conte.
Sense la capacitat de marevellar-se no podriem escriure ni dues paraules seguides. Un conte molt bonic!
Un conte dins d'un conte. I una sorpresa de les que dóna la vida.
M'agrada.
Luguca.
Publicar un comentario