139.- No puc fer non non

.

Vaig cap el llit. La nit em pren amb un bes dolç i els meus ulls es fan xics com un punt. Caic pel balç del son i de la son, que amb la mà i el braç fan un niu tou, tot per a mi. Veig el món blau fosc. El cel, amb un vel gris treu la llum i amb el dit bla prem fluix un tros de gel blanc i plou.

.
El meu cap dins el son és ple de tot i de res. I de cop: se sent el so d’un tro ben fort, la llum d’un llamp i el cor em fa un bot, els ulls: dos clots plens de por. D’un salt el cos, va i surt del llit, fuig de la por, amb set, i jo vaig amb ell a fer un glop de llet amb mel. Un brot de llum per un solc del mur, un raig roig i groc com un puny d’or… i de pet em treu ja del tot la son que duc al fons dels ulls. I molts més trons, plou fort i tot és fosc. I jo, ja sens son, faig un tomb llarg pel pis amb un pas ferm. Vaig i vinc- Vinc i vaig. Plou molt. Raigs i trons fan del cel un orc de foc Jo em fonc de por com un nin . Vaig i vinc. Vinc i vaig , un munt de temps, pel pis, com un sac de pell amb peus de plom. A poc a poc. I ja plou menys. No plou tant. És un xim xim prim i fi. No hi ha cap més tro ni cap més llamp. Uf! El pes del cos las, mort de son a la fi.

.
Me’n vaig de nou cap el llit. Quan plou molt no puc fer non non. A qui té el son prim com jo li cal pau si no no dorm.

.
El temps fa el seu pas lent per la nit. Uns quants tic tacs més tard… surt el sol. Ja no plou.

.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (que un altre cop ens ha fet un conte monosil·làbic!)
.