jueves, 15 de octubre de 2009

137.- Cos repartit

.
24/III/1949

Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m’acompanyen. Què estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Què estranys són quan no es tracta d’una visita diplomàtica, i duc parracs i malmenjo i no m’aveso a la vida clandestina que m’obliguen a dur des de fa quinze mesos!

Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.

26/III/1949

Jorge Bellet, el cap de l’expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.

Enyoro els amics i Matilde i la comoditat de casa... Quan tornaré a trobar-los?

27/III/1949

He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d’amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l’aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m’ha confortat.

28/III/1949

Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S’han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m’és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l’exili.

Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l’únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.

Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d’ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes!)
.

11 comentarios:

JJMiracle dijo...

L'horror del camí de l'exili. Molt ben escrit!

McAbeu dijo...

Certament et fa viure el que va sentint el protagonista. Bon relat!

bajoqueta dijo...

Gràcies pel conte Deomises :)

Elfreelang dijo...

ai! Puedo escribir los versos màs tristes esta noche, escribir por ejemplo: la noche está estrellada y tiritan azules los astros a lo lejos...Pablo Neruda n'estaria ben content d'haver estat protagonista d'aquest conte...

Pep dijo...

Avui fa anys del assassinat del president Companys.
Crec que és un molt bon relat,
per tenir present als que van patir tortures i els que van ser obligats a deixar la terra que van néixer.
Així com els que van morir per la llibertat.

Assumpta dijo...

L'he tobat magnífic!!... Et fa sentir veritablement totes les sensacions que descriu. Molt, molt bo!

kweilan dijo...

Un camí trist el de l'exili. Molt ben contat!

Joana dijo...

Quanta gent l'ha patit!
Felicitats per l'escrit!

pluja dijo...

M'ha encantat l'escrit! et fa arribar perfectament les sensacions del protagonista fins al punt de traslladar-te amb ell, el seu sofriment i finalment, la seva alliberació. Molt bo, si senyor!

Garbí24 dijo...

Mota gent ha viscut aquestes proeses...malauradament.

Marta dijo...

És un patir que t'afecta al cos i l'esperit. Un relat molt ben escrit.