.
La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, enorme. Tot se li feia una muntanya. Estava obsessionada a obrir la porta. Veia que tots: el pare, la mare, els veïns... entraven a casa sense problemes i ella no hi arribava i hi volia arribar. S’estirava cada dia una mica, estirava els dits.... Es posava de puntetes però tampoc podia. Mentre feia això algun adult s’acostava, li obria la porta amb un somriure i ella l’empenyia amb la seva minúscula força i s’enfadava perquè no ho havia pogut fer ella sola. El dia que l’aconseguí obrir fou feliç. Ja sóc com els altres, puc obrir i tancar portes! I somreia encantada per la nova capacitat assolida. Però llavors s’adonava que la mare no només obria portes, també arribava als prestatges de dalt de tot. I ella també hi volia arribar. Reia quan el pare l’agafava en braços i la feia anar amunt... tan amunt que podia agafar els caramels del prestatge amagat i podia ajudar la mare a baixar els gots per dinar. Però durava poc perquè la mare cridava: baixa-la! Baixa-la que caurà! Baixa-la que trencarà els pots! I el pare la baixava i la deixava a terra i ja no podia agafar els caramels. Però la mare li donava els caramels. I la mare obria i tancava la porta. I la mare li deia: què vols? I ella li deia el conte de dalt i li baixava.
I jugava i ja no pensava que no podia arribar dalt de tot dels prestatges, no pensava que podia aprendre a obrir la porta o a engegar la tele o obrir els llums. Quan necessitava alguna cosa plorava i la mare, sol·lícita, venia i li deia què et passa i responia no hi arribo i la mare, sol·lícita, li baixava el conte i li llegia.
Va aprendre que si plorava més fort li donaven caramels, si cridava li donaven llaminadures. I si plorava, gemegava i xisclava enmig del supermercat li compraven xocolatines.
.
I jugava i ja no pensava que no podia arribar dalt de tot dels prestatges, no pensava que podia aprendre a obrir la porta o a engegar la tele o obrir els llums. Quan necessitava alguna cosa plorava i la mare, sol·lícita, venia i li deia què et passa i responia no hi arribo i la mare, sol·lícita, li baixava el conte i li llegia.
Va aprendre que si plorava més fort li donaven caramels, si cridava li donaven llaminadures. I si plorava, gemegava i xisclava enmig del supermercat li compraven xocolatines.
.
Un dia va decidir que no calia aixecar-se del llit ni obrir la boca per menjar perquè la mare, sol·lícita, no la deixaria pas morir de gana.
.
autora myself, del blog Fragments de vida
.
12 comentarios:
Ostres, és genial! I un reflex de l'educació dels nostres dies, també.
Esta depedència ben naturals dels fills respecte als pares, es va passant. I segur que se va aixecar per poder anar a jugar :)
Gràcies pel conte myself!
Molt i molt bon relat. Està molt ben escrit i a més, com diu en P-CFACSBC2V, un reflex de la manera d'educar sobre-protegint que s'estila en l'actualitat. M'ha agradat molt!
A mesura que anava llegint em temia quelcom pitjor ( que no fos que estimulada per voler arribar on eren els prestatges s'enfilés i caigués) però el tomb ha anat cap a no fer res ,que els papes ja m'ho donaran tot..La lectura que en faig és més psicològica....a aquesta criatura li passa alguna cosa...potser és com voler comprovar l'estimació dels pares...Bé, interpretacions apart és un bon conte que es pot llegir de moltes maneres...Bon conte!!!
Molta gent hauria d'aprendre d'aquest conte, doncs mai els pots donar tot el que demanen.
Bona reflexió... si els deixem apartats, sempre ens reclamaran, si els ensenyem sempre aprendran.
Un bon conte que dóna lloc a diverses interpretacions. Molt bé!
Ai! Pobres nens!
El tema de l'educació dels fills seria molt llarg...
Em ve de gust llegir-lo als meus alumnes de 6-7 anys a veure què en pensen de tot això...
és cert que molt sovint donem a la mainada tot el que volen,
també és cert que nosaltres tenim més del que necessitem.
El relat és molt bo i dona que pensar.
Deixa una mica de mal gust de boca, però és un bon retrat de la situació. Portat a l'extrem, vindria a ser el que aprenen a fer tots els nens. A alguns els dura fins més enllà dels 30, potser.
Quan és així en la vida quotidiana, un format d'educació que porta a no educar.El relat molt actual i de sempre. Anton.
Publicar un comentario